La pluja fina amb què amara la pau

Què hi fan un estibador del port de Barcelona, una agent del cos de Bombers, un pagès, una monja, una cineasta i un integrant d’una organització mèdica, un dimecres a la tarda, reunits a la seu del Col·legi de Periodistes de Barcelona per fer-la petar una estona? Què uneix un grup de persones amb ocupacions, sensibilitats i trajectòries tan diferents? Què els porta a dedicar dues hores de la seva vida a participar en un col·loqui seguit per una quarantena de persones, una xerrada que aparentment no té cap més importància que el simple fet d’haver-se dut a terme i que no tindrà més transcendència que la reflexió que pugui fer-se el públic assistent un cop escoltats els arguments dels uns i dels altres? Resposta: tot això ho mou la pau.

No hi ha edifici caigut que no es reconstrueixi sense que algú s’hagi arremangat per anar recollint maons, fer net de runa i deixar l’espai a punt per tornar a alçar murs cimentant parets. La pau és avui un gran edifici aterrat, una gran catàstrofe de la humanitat que només té una possibilitat de sortir-se’n, i aquesta no és cap altra que arreu hi hagi petits grans de sorra com el de la xerrada del Col·legi de Periodistes, com una pluja fina que ningú sap d’on cau però que ho acaba amarant tot. Saó, saó de pau.

Escrita la cursileria, artilleria poètica en aquest món de bombes, ara toca entrar en acció, posar-hi paraules per explicar el món de la gent compromesa. Per exemple la del David Peyro, estibador. Sembla que hagi de ser una feina que passi del tot desapercebuda, quasi invisible, la de la gent que dedica el dia a carregar i descarregar vaixells al port. Una feina dura d’aquelles que un cop s’ha complert el jornal no et deixa forces més que per tornar a casa a recuperar energies de cara al dia vinent. Però els estibadors són gent noble amb plena consciència que darrere del port on treballen hi ha una ciutat, una gent, un país, uns problemes que també són els seus.

Quan la Policía Nacional va ocupar els molls de Barcelona amb un vaixell carregat d’agents a punt per intervenir l’1 d’octubre del 2017, els estibadors ja es van negar a participar en les tasques d’avituallament del vaixell. Ara els estibadors tornen a demostrar la seva força negant-se a descarregar vaixells que fan escala a Barcelona transportant armes.

La gent dels molls tenen clar que no volen ser còmplices de cap guerra i han teixit una xarxa de solidaritat per estar alerta de les entrades de vaixells amb material bèl·lic. La xarxa s’amplia establint una coordinació amb companys d’altres ports del Mediterrani per estendre el vet.

El testimoni de Peyro, de la bombera Anna Eguiluz, del veterà sindicalista de la pagesia Pep Riera o la incontenible sor Lucía Caram, els van posar en comú el grup de treball del Periodisme per la Pau, gent que amb convenciment i dedicació, sense que ningú els ho hagi demanat i tampoc esperant res a canvi, treballen des de la rereguarda de la rereguarda amb dos objectius. El primer, fer que callin les bombes i deixin de morir innocents, a Gaza, Ucraïna i en la resta dels 54 conflictes oberts arreu del món. El segon objectiu és fer que els mitjans no callin en la seva missió de parlar de les guerres, de totes. Parlar-ne per conscienciar la humanitat que el camí no és aquest. Parlar-ne com a pluja fina de pau.