El més similar a dos ibers

Hi ha una certa tendència a ignorar la perifèria, fer-la invisible. El concepte perifèria necessita el seu terme oposat per tenir sentit, perquè sense centralitat no hi ha perifèria que valgui. I ja se sap que tothom vol viure al centre, a tocar de tot. Perifèria és, també, un concepte modern, perquè en els temps antics tot era cèntric, tot començava i s’acabava allà mateix. Finalment, per als necis, perifèria és una idea que tendeix al menysteniment, un terme despectiu, sinònim d’endarreriment, baix nivell social, marginació, cosa lletja, prescindible.

Els que així funcionen són els mateixos que quan surten de casa mai pensen en la dita perifèria. Hi passen de llarg destí a la platja, la pista d’esquí o l’aeroport per volar ben lluny. Què s’hi ha d’anar a fer, per exemple, a Santa Coloma de Gramenet? On vas, home... Va, tira! I així aquestes ments s’estructuren plenes de forats negres, fruit del desconeixement del propi país. Perquè la perifèria, si és que se n’ha de dir així, també és part integrant del país.

A Santa Coloma de Gramenet, s’hi ha d’anar, per exemple, per prendre consciència de l’origen de tot plegat, de com es vivia en aquesta gran Barcelona des de sis segles abans que els romans trepitgessin aquest territori per primera vegada. A la gran capital quasi tothom sap que sota la fantàstica plaça del Rei s’amaga l’antiga ciutat romana, però gairebé tothom desconeix que dalt del puig Castellar, un turó de Santa Coloma de 303 metres d’altitud sobre el nivell del mar, s’hi conserva un preciós poblat ibèric que recentment ha estat declarat bé cultural d’interès nacional, en la categoria de zona arqueològica, circumstància que n’hauria d’afavorir la conservació i la difusió entre la població, per descomptat la més jove.

Del cor de la Barcelona modernista fins a l’entrada del recinte arqueològic colomenc hi ha una hora i 25 minuts de trajecte si se segueix l’itinerari del transport públic, amb baixada al metro de Can Zam i ascensió al turó a través d’onze trams d’escales mecàniques, un espectacular ascensor que salva un desnivell de 32 metres fins al carrer Menorca i, finalment, la inevitable caminada des d’aquest punt fins a dalt del turó per un camí ample i fàcil.

Quan es fa cim, costa al visitant concentrar-se en la visita a l’antic poblat perquè la visió sobre el conglomerat urbà que arrenca a Badalona i acaba a l’Hospitalet de Llobregat és tan impressionant que roba el protagonisme. Corprèn escoltar la gran ciutat, amb un soroll de màquina continua, com un gran monstre panteixant, en contrast amb el silenci de les pedres velles, estructures de cases antigues apinyades a l’interior d’una muralla que les protegia.

Dalt del poblat hi mana el vent, que es deixa sentir, i no destorba gaire la presència humana, perquè rarament n’hi ha. Dimecres passat a la tarda, per exemple, tot just un corredor de muntanya, una dona solitària i una parella d’estrangers amb aire de turistes. Si el lloc no és visitat per la gent del país, que s’hi deixin caure forasters és un fet meritori. La parella resulten ser un noi i una noia txecs i residents a Ciutat Meridiana. Dos txecs al puig Castellar és una cosa francament estranya, tant com si dos ibers amb la seva llengua encara indesxifrable haguessin retornat al seu poblat després de sis segles d’absència.