La nova llei del sòl, al congelador
La nova llei del sòl impulsada pel PSOE ha decaigut abatuda per una combinació d’elements que van des del menyspreu a les competències catalanes, la prepotència envers els seus socis de Sumar i la ingenuïtat de no pensar que el PP mai desaprofitarà l’ocasió d’erosionar el govern de l’Estat mentre estigui encapçalat per Pedro Sánchez. És comprensible la intenció del legislatiu d’actualitzar l’anterior norma, del 1998, sobretot tenint en compte l’enorme transcendència que la planificació urbanística representa per als ajuntaments, però la reacció contrària provocada a la seva dreta i també a la seva esquerra constata que les coses s’han fet malament. D’entrada convé no confondre ningú: qualsevol legislació urbanística porta aparellada l’edificació d’obra nova, per tant no es tracta de limitar el creixement de forma cega sinó de posar-hi ordre, control públic i garanties ambientals.
Entre les suposades virtuts de la nova llei, ara paralitzada a l’espera d’una nova ocasió d’impulsar-ne el tràmit parlamentari, hi ha precisament la intenció de posar fi a la inseguretat jurídica dels ajuntaments. Actualment si prospera algun recurs o denúncia això pot afectar el conjunt del planejament i forçar una esmena a la totalitat. En segon lloc, el redactat de la nova llei del sòl donava més protagonisme als estudis d’impacte ambiental i a la participació ciutadana en la fiscalització urbanística. El que no ha acabat de convèncer els socis de Sumar és que allò que s’havia compromès en l’aprovació inicial del Consell de Ministres després no ha acabat prou reflectit al text remès a la cambra alta. Segurament en aquesta reacció hi ha tingut a veure l’estratègia política de fer-se veure a les portes d’unes eleccions europees en les quals Sumar vol marcar perfil propi. Junts i ERC també és lògic que busquin presència electoral i que invoquin la necessitat de respectar competències. Que ha faltat diàleg i ha sobrat arrogància és evident en vista de com han acabat les coses. Però que el suport del PP es donés per descomptat tampoc diu gaire a favor d’una norma que segurament també afavoria excessivament els constructors.