Submissió

“La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular –o disimular– no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse. La dependencia voluntaria, la ofrenda de todos los minutos, de todos los deseos y las ilusiones, es el estado más hermoso, porque es la absorción de todos los malos gérmenes –vanidad, egoísmo, frivolidades– por el amor.” Aquesta teoria es va publicar al primer número de la revista Medina, de la Sección Femenina de la Falange Española el 1944. En un altre article es parlava de com n’era d’important que les dones aprofundissin en la tasca que “instintivament” reconeixen com a pròpia, l’abnegació. Una “labor llena de abnegaciones y de renunciamientos, muchas veces hondos y entrañables; pero renunciamientos no al modo triste de las heroínas de las novelas en boga, sino renunciamiento alegre, falangista, en el mejor servicio de la Patria.” Encara en un altre text (aquest també de la Sección Femenina, però de 1968) s’explicava la importància que quan una dona es casés posés darrere el seu cognom la proposició “de” i a continuació el cognom del marit, per mostrar de qui era propietat: “Esta fórmula es agradable, puesto que no perdemos la personalidad, sino que somos Carmen García, que pertenece al señor Marín, o sea, Carmen García de Marín.” I què volia el senyor Marín, o qualsevol altre home espanyol? A Medina ho deixaven clar: “Amamos a la mujer que nos espera pasiva, dulce, detrás de una cortina, junto a sus labores y sus rezos.”

Són només alguns dels incomptables exemples de l’adoctrinament que rebien les dones sobre quin havia de ser el seu paper a la societat. Una submissió “voluntària” en nom de l’amor, invisibles darrere una cortina, seguint un instint que presumptament defineix les dones a diferència dels homes. I així quaranta anys. Plovia sobre mullat, perquè evidentment el franquisme no s’havia inventat el patriarcat, encara que va arribar potser més lluny que mai institucionalitzant-lo com un valor patriòtic i desitjable per a tothom. Les conseqüències d’aquest sistema de valors, en perfecta sintonia amb el discurs de l’Església en què les dones estaven destinades de manera “natural” a servir els altres sense pensar mai en les pròpies necessitats o desitjos (això hauria significat egoisme, vanitat o frivolitat) van ser devastadores per a moltes generacions de dones.

I encara les patim avui. D’entre les moltes dades que ho podrien demostrar, n’escullo només una: segons l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, el 2021 les persones que al cap de vint anys de graduar-se tenien una feina a temps parcial eren majoritàriament dones (tripliquen els homes a la franja d’edat 39-47 anys). I les raons que expliquen aquesta limitació eren familiars, en el cas de les dones, i per voluntat pròpia en el cas dels homes. Elles, per tant, continuen renunciant a la carrera professional i a una futura pensió amb cara i ulls perquè s’ocupen majoritàriament de les cures. No diu l’estudi si ho fan de gust, perquè s’hi senten obligades o perquè és el que toca en una dona. Podem especular.

“Jo a cuidar dels meus i avant. Li vaig dir a mon pare: jo l’obligació tinc seua i la faré. I la compliré hasta que me moriré”, explica la Matilde, nascuda el 1920, al llibre Fadrines. El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana. Raquel Ferrero i Clara Colomina, les dues autores, antropòlogues, exploren una variant de la dedicació a les cures: la de les dones que per circumstàncies diverses no destinaven la seva “abnegació natural” a tenir cura del marit i els fills sinó dels pares i altres parents. I tot plegat, en alguns casos, per imposició familiar, que els negava la possibilitat de casar-se. El capítol del llibre que en parla té un títol impactant: “Esta serà per a la vellea.” Per a aquestes dones, mirades amb suspicàcia o pena per a molta gent, trencar el mandat que tenien hauria estat una traïció impensable a la família. Els tocava fer-ho, i “avant”.

Les cures són la xarxa que sosté tota la societat, unes tasques necessàries per a totes les etapes de la vida, que ens manté vius i ens connecta, i cal donar-hi tot el valor que mereixen. I al mateix temps cal ser conscients del discurs perfectament articulat que ha fet que creguéssim que era un “sacrifici” que havien de fer exclusivament les dones pel fet de ser-ho, posant sempre els altres al davant. Amb alegria i per amor; qui podria negar-s’hi?