Places que conforten
Si em fan dir una plaça, només una sense la qual se m’obriria un sot fondo al davant, ho tindria claríssim: la plaça dels Peixos de Salt. Hi era tot: la font i l’aigua, les casetes baixes al voltant, la mica d’arbres i els bancs per seure-hi, fins i tot els peixos dins la bassa de pedra, fa molt de temps, als quals devia el nom, encara que la denominació oficial, en un gir molt propi del meu poble, sigui plaça Verdaguer, en honor m’imagino que del poeta, tot i que, per complicar-ho més, la presideixi el perfil del veterinari Joaquim Ravetllat (per al qual havia treballat de mosso de quadra el meu besavi) en el medalló de bronze encastat des de 1951 damunt l’aixeta lleonina de la font. És la plaça que hi havia davant de casa quan vaig néixer, i la mateixa on podia haver mort el dia que a l’àvia, pobreta, se li va encallar una roda del cotxet mentre em duia de passeig i es veu que, amb el sotrac, vaig sortir volant. Les places, totes, d’allà on siguin, són una clariana en el camí, un lloc d’espera. M’agraden perquè et donen opcions, a diferència dels carrers, que tiren tots cap amunt o cap avall, la manera amb què a poble posem unes gotes de vi a la dreta i a l’esquerra perquè sabem que les direccions mai no van ben rectes.
Ningú no ha gosat en no sé quants anys canviar el nom d’aquesta plaça, que tothom de la meva època continua coneixent com la plaça dels Peixos, per més que l’administració s’hi faci un embolic entre un poeta i un veterinari. De peixos, al capdavall, n’he acabat veient molts altres i admirant-ne la lleugeresa i el misteri, des que vaig sobreviure a l’aterratge contra el sauló, però Verdaguer, si soc sincera, és només un nom, encara que sigui un dels pocs als quals devem la llengua que encara masteguem amb les autèntiques flaires de muntanya. En canvi, la placeta de Mercè Huerta i Narcís-Jordi Aragó, o la de Natàlia Molero, inaugurades fa poc a Girona, honoren també persones que ja no hi són, però que vam tenir a tocar, que ens van tocar, que van fer la vida de després més acolorida, menys avinagrada, més compartida. Potser és que ens anem fent grans, però cada vegada hi ha més places i carrers amb noms de peixos, llocs amb noms sense els quals se’ns obriria un fossat al davant.
