El país on cal dir sempre “Bon dia!”

Josep Pla va deixar escrit que el seu país era aquell on quan deia “Bon dia” li responien “Bon dia”. Tota una declaració de principis per deixar clara la defensa de la llengua que feia l’escriptor i periodista empordanès i per explicar d’una manera ben entenedora quin era el seu país més enllà dels límits de l’Empordanet del qual tant va escriure. El país eren els països i això Pla ho escrivia quan no tothom ho feia. I ho defensava de dues maneres: amb la seva obra i amb el tracte amb els seus amics, saludats i coneguts del País Valencià, de les Illes o d’Andorra. És d’una normalitat evident que als territoris de parla catalana s’hi parli en català, però això s’ha estat perdent en una part important del País Valencià i de les Illes i també d’Andorra, tot i que el Principat dels Pirineus té una eina molt important per defensar la llengua: un estat. I també està passant des de fa massa temps al Principat de Catalunya perquè parlar en català no només a Barcelona sinó a molts altres punts del país, també a les comarques gironines, s’està convertint més en una qüestió de militància que no pas de normalitat.

Pla no feia aquesta afirmació, crec, des d’un punt de vista de militància política, sinó lingüística. Els catalans parlen català quan són a casa, com els anglesos hi parlen l’anglès, els francesos el francès i els espanyols el castellà. Costa molt voler-ho entendre, especialment per part de la gent que troba ben normal parlar castellà perquè són castellans i pretenen fer-ho arreu, encara que el territori no sigui de parla castellana. Però quan aquesta afirmació que practiquen no es refereix al castellà sinó al català, llavors tot són excuses. Diuen que hem de parlar-los en castellà per una qüestió de bona educació. Fins i tot, o sobretot, els que fa cinquanta anys que viuen al país i no els surt del botet parlar la llengua de la terra d’acollida.

I fan una defensa aferrissada que tothom ha de parlar-los en castellà, per educació, perquè com alguns asseguren sense pudor Déu és espanyol o perquè “Què posa al teu DNI”? És com quan fan el discurs dient que aquí trepitgem els seus drets, que practiquem la dictadura de la llengua. I no parlem de si entrem en el tema dels concursos de mèrits o de les oposicions per fer una feina... Ara, quan els dius que bé cal saber castellà per treballar a Espanya, queden desconcertats i acaben reconeixent que és clar que sí, que això és ben normal. Tenim mala peça al teler. I la tenim perquè en llocs on el català era la llengua habitual comença a no ser-ho. No per culpa de qui no entén el català, sinó per culpa de qui no el vol entendre: de metges a dependents, de policies a funcionaris, de cambrers a gent a peu de carrer.

Defensar el català no és un dret que tenim, és un deure. Hem de ser els catalans els que practiquem el que els entesos ens recomanen: no canviar de llengua i mantenir el català. Sobretot quan detectes que hi ha gent que no et vol entendre. Aquesta és la nostra terra i la nostra llengua i podem ser considerats amb qui no l’entén però s’hi esforça, però cal ser inflexibles amb qui d’una manera imperialista demostra que no la parla perquè no li surt d’allò més íntim.