Ultradreta i ‘vibecessió’

En l’era de la postveritat i la desinformació, les percepcions sempre acaben imposant-se sobre la realitat. Un sondeig recentment publicat per The Guardian destaca que un 56% dels nord-americans creuen que el seu país viu un període de recessió econòmica. Es constata un accentuat decalatge entre percepció i la vívida realitat en un país el PIB del qual creix intensament i ininterrompudament fa dècades, exceptuant –crisi financera i covid-19– el 2009 i el 2020, havent fins i tot incrementat els salaris el 2023 un 4,5%, una mica més d’un punt per sobre de la pujada de preus en el mateix exercici. A més, un 49% assegura que la desocupació és a dalt de tot des de fa mig segle, si bé la taxa d’atur és inferior al 4%, la més baixa des dels anys setanta.

El percentatge de republicans que afirmen que tot va malament és molt superior al de votants independents i demòcrates, si bé no escapen a la vibecessió, neologisme que es refereix a la desconnexió entre l’economia i la percepció negativa que té el públic en general. L’economista Paul Krugman manté que aquestes apreciacions adverses sobre la situació econòmica constitueixen un dels grans desafiaments per a Biden davant els comicis del novembre, encara que l’octogenari president no aconsegueix discernir com ha d’actuar sobre això.

El populisme ultra no para de créixer en un món que privilegia les representacions en detriment del que és real. A Europa, l’extrema dreta es perfila com a gran guanyadora dels comicis comunitaris, adaptada a noves realitats i incitant nous motius per atiar la còlera ciutadana. A imatge de Milei a l’Argentina, el populisme d’extrema dreta, que es deia enemic de les polítiques econòmiques aperturistes i de la globalització, s’ha revelat una derivada particular del neoliberalisme. Partisans del replegament sobre les fronteres nacionals i un pretès proteccionisme, després d’haver estat testimonis del Brexit, ha temperat la seva hostilitat cap a la UE. També és recurrent el seu rebuig ostensible de les polítiques contra el canvi climàtic, presentades com una ficció de “les elits” per enganyar la “gent normal i corrent”.

Goebbels i l’auge ultra. És difícil seguir els vaivens dels ultres, el projecte dels quals no s’ha vist contrastat amb cap èxit, encara que s’ha mostrat eficaç en l’actual context. És torbador rellegir els principis de propaganda de Joseph Goebbels en vista de l’auge ultradretà. Simplificar, adoptant una única idea per fer de l’adversari l’enemic a abatre i on projectar els propis errors, limitant-se sempre a contraatacar. Si no és possible negar les males notícies, cal inventar-ne d’altres que distreguin. Qualsevol anècdota ha de ser exagerada i convertida en la màxima amenaça. Les masses tenen poca memòria, així que tant és contradir-se i trivialitzar el missatge, afinat al nivell menys intel·ligent dels destinataris, reduint l’esforç mental. Cal renovar constantment les informacions perquè, quan respongui l’adversari, el públic estigui ocupat en una altra cosa.

La mitologia nacional i els complexos que susciten odi ajuden a arrelar la propaganda perquè resulta capital convèncer molta gent que pensa “com tothom” per crear la impressió d’una falsa unanimitat. No és imaginable pensar fins on hauria arribat el propagandista en cap del partit nazi si s’hagués pogut servir de l’impacte de les xarxes socials. Prop de quatre cinquens de la població europea viu en països on l’extrema dreta sedueix almenys una cinquena part de l’electorat. En 15 dels 27 estats membres els partits d’extrema dreta obtenen almenys un 20% d’intenció de vot, i Vox és l’excepció després de la caiguda en les generals del juliol del 2023. Si Orban n’ha tingut prou per bloquejar importants reformes comunitàries, què passarà quan l’hongarès estigui acompanyat per aliats?

La dictadura de les representacions se situa a l’origen de l’arribada al poder d’un populista hiperventilat com Milei, que abraça la liberalitat econòmica més radical i qüestiona la justícia social, encara que això aboqui el seu país a l’abisme. O que algú com Abascal, sense ofici reconegut més enllà de la política, hagi anat amarrant xiringuitos i carguitos fins a presentar-se com a baluard de treballadors i “espanyols de bé”, proclamant que els impostos són un robatori. O que una tal Ayuso vegi recompensat el desnonament de milers de persones grans durant la pandèmia i l’obertura de bars amb una majoria absoluta. O que aquest genet de l’apocalipsi, el “moderat” Feijóo, nodreixi el seu relat de terrorisme i amnistia, aquests grans mals portats pel sanchisme, que ha arruïnat Espanya fins a convertir-la en una europea Eritrea. Mentre Biden no es decideix, cal privilegiar el que és real i sentir-se orgullós de no pensar “com tothom”.