La dona devia vorejar la seixantena. L’aspecte, a primer cop d’ull, refinat i sofisticat: un pentinat que la mostraven reconciliada amb els seus cabells blancs i alguns plecs a la pell. Es podia confondre perfectament amb una dona que treballa en una oficina bancària, o en un lloc d’atenció al públic, on es cuida la imatge. Però un element distorsiona qualsevol pel·lícula que un es pugui fer observant-la: s’entreté donant menjar a un grup de coloms que es va multiplicant a mesura que ella treu pa a grapats d’una bossa. Un recipient que recorda aquells que fan servir els mags, on el material es pot multiplicar fins a l’infinit. Quan la catifa de coloms que s’ha format no deixa veure el terra, li recordo –mantenint la distància perquè poques coses em fastiguegen tant com els coloms– que el que està fent és una activitat prohibida i que, per reblar el clau, està alimentant un focus d’infecció a les portes d’una escola. La senyora comença a justificar la seva acció. Diu que és doctora en no sé què, que té no sé quants estudis, que la funció d’aquestes bestioles és alguna cosa estranya que no arribo a entendre, que és necessària una certa població de coloms per mantenir no sé quin coi d’equilibri... i a poc a poc detecto que és impossible seguir amb la conversa. Ara, quan han passat uns dies, llegeixo que el consistori badaloní impulsa una campanya per evitar que s’alimentin els coloms. S’ignora per complet que hi ha una ordenança de civisme que sanciona aquest comportament, amb multes d’entre 60 i 600 euros, el que demostra que aquesta mena de documents, més enllà del soroll que generen, s’apliquen més aviat poc. Tornant a aquella senyora, em pregunto si el camí ideal és sancionar-la, plantar-li a la cara la nova campanya municipal, o potser mirar d’esbrinar si amaga una història de desatenció i soledat que l’ha dut a perdre el cap.