Guerín i Portabella

Pere Portabella i José Luis Guerín coincideixen aquests dies a la Mostra de Venècia. El primer hi ha presentat El silenci abans de Bach i el segon concursa amb En la ciudad de Sylvia, dues noves propostes arriscades del millor cinema català, d’aquell que travessa fronteres gràcies als certàmens internacionals de prestigi.

Malgrat pertànyer a generacions ben diverses, tots dos cineastes estaven condemnats a entendre’s en territoris comuns. Ara fa deu anys, Portabella va intervenir en la producció de Tren d’ombres. Aquest cop ha estat Guerín qui va assenyalar als responsables de la Mostra que Portabella havia tornat darrere la càmera gairebé vint anys després de Pont de Varsòvia.

Cineastes que, en la terminologia del filòsof Gilles Deleuze, prioritzen la “imatge-temps” per damunt de la “imatge-acció”, Guerín i Portabella es mantenen fidels al seu estil de sempre i naveguen a contracorrent de les tendències majoritàries.

En la ciudad de Sylvia és un film sobre la mirada o, més ben dit, sobre la impossibilitat del cinema per atrapar una realitat sempre fugissera. Una reflexió similar batega darrere tota l’obra de Guerín i, sobretot, de Tren d’ombres.

Allà era sota el pretext d’uns suposats films amateurs que un fictici advocat francès va rodar als anys 30 prop de la localitat francesa de Le Thuit. Ara, aquesta ciutat de Sylvia no és altra que Estrasburg, una capital europea convertida en l’escenari de la persecució que el protagonista, un jove intel·lectual francès, fa de la dona que va conèixer uns anys enrere.

Portabella també persegueix un altre fantasma pel cor del Vell Continent. Leipzig és, a El silenci abans de Bach, la referència geogràfica de l’autor de Les variacions Goldberg, un conjunt d’edificis i personatges que fan ressonar la música del compositor alemany a través dels segles i de la història. Com a tots els altres films de l’autor de Nocturno 29, al seu darrer treball tampoc no hi ha una història lineal ni uns personatges dotats de la dramatúrgia clàssica.

A les primeres imatges, el duel entre la càmera i una pianola al bell mig de les parets despullades d’un museu, Portabella dóna el to. La resta, fins i tot quan el film circula per carretera damunt d’un camió que transporta pianos, són jocs visuals a ritme de Bach que demanen la participació activa –i emotiva– de l’espectador disposat a lliurar-se a l’atractiva proposta del cineasta.

Els dos darrers films de Guerín i Portabella són únicament comparables per la seva originalitat. El leitmotiv d’En la ciudad de Sylvia són les terrasses i els tramvies. El d’El silenci abans de Bach són instruments musicals.

Els cineastes planten la seva càmera al davant i hi aporten una mirada que transforma la realitat en un univers que només pot tenir vida dins la pantalla. Són pel·lícules que no s’“expliquen”. Cal “veure-les”. La de Guerín, concretament, arribarà a les nostres pantalles divendres que ve.