Escenes que fan molt mal

Dilluns em vaig obligar a tancar, per unes hores, les meves xarxes socials. Tant a Twitter com a Instagram apareixien, de tant en tant, unes imatges terribles. La més esfereïdora, la d’un home aixecant quelcom que semblava un pollastre rostit sense cap. No era un pollastre. Eren les restes d’un nen calcinat, decapitat, enmig d’un incendi i un entorn de caos i dolor. Fa set mesos i mig que veiem, pràcticament cada dia, tremendes imatges que dibuixen l’horror que s’està vivint a la Franja de Gaza. Però sembla que mai és suficient, que l’endemà ens assaltarà una mostra encara més terrible del que és capaç l’ésser humà. No totes les imatges són sanguinàries, tot i que no ens deixen de sorprendre. L’última, quan encara no hem superat l’impacte del bombardeig de l’exèrcit israelià sobre el camp de desplaçats de Rafah, és la de la visita que Santiago Abascal ha fet al mandatari israelià per mostrar-li el seu suport en aquesta barbàrie. És fàcil endevinar que tot sigui per dur la contrària al president espanyol, que en un gest que l’honora ha promogut el reconeixement del seu govern a l’estat palestí –deixem per a un altre article la incoherència amb la manca de reconeixement d’altres estats–. Una forma de fer política, la d’Abascal, que posa els pèls de punta quan recordem la més alta concentració d’ultradretans que hem vist en els últims temps a invitació de Vox. I quan tenim, d’aquí a escassos deu dies, unes eleccions en què s’intueix un augment de la ultradreta, amb qui la candidata del Partit Popular Europeu, Ursula von der Leyen, està oberta a pactar. Quina por, tot plegat.