50 anys de pujada
Espero fer-me perdonar si confesso públicament una de les meves preferències de cos i d’esperit, però és que no tinc manera de resistir a la temptació. Es tracta del santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, a 1.100 metres d’altitud sobre la vall d’Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa Meridional. Com que el cos ha de traginar l’esperit i cal que ho faci bé i amb garantia, el cos s’ha de cuidar. I per això l’estimació (i devoció) que els vilatans tenim per la nostra patrona es veu feliçment complementada, al mateix santuari, per un servei de taula i llit excel·lent, altament professional, proporcionat i harmònic. I n’hi ha més: sortir a la balconada que fa de mirador es converteix en una gran lliçó de geografia viva i aplicada. El Pirineu, elegant i majestuós, tanca l’espectacle pel nord; davant queden en exposició solemne el Bassegoda, la Mare de Déu del Mont, Finestres i Rocacorba. A la dreta s’endevina el pla de Girona, i a l’horitzó més llunyà la serra de Verdera sobre el mar de Roses que en els dies estritllats és una cinta de plata entre el puig Rom i el Montgrí, la muntanya que a l’Empordà en diuen del bisbe mort. Els de can Michelin escriurien mérite un detour; un servidor també ho afirma, i de ben segur que amb més convenciment que ells. I bé: el pròxim dia 9 de juny, diumenge, l’Ajuntament del poble i el Club Atletisme Pescallunes organitzen la pujada popular al santuari, “per caminaires i corredors” –diu el programa, que aquest any és la que fa cinquanta. Es tracta d’un recorregut de dos quilòmetres i mig, amb un desnivell positiu de 550 metres i una altura màxima de 1.040. Cinquanta anys és un element per destacar, no sé si hi ha gaires activitats com aquesta que presentin mig segle d’història. Ho trobo important i transcendent, però un servidor no hi pujarà pas, condicionat pel treball que el temps, impassible, inexorable i rigorós, va practicant en tots els organismes haguts i per haver. Encara que ho sembli, no és cap queixa: el millor és entomar les coses tal com són i no pas com ens agradaria que fossin, entre altres raons perquè queixar-se és una absoluta inutilitat. Davant l’espai i les formes, encara s’hi pot fer alguna cosa; davant del temps, res de res. “Ben bé rè” –que diem a la Garrotxa.
