Keep calm
Això de la Taylor
“Madre mía lo de Taylor”, sento al matí en l’esmorzar de l’hotel. No sé exactament a què es refereix aquest “mare meva”, però imagino que les treballadores de l’hotel es deuen referir a la feinada que tenen, perquè Madrid està fent l’agost –la calor ho és– aquests dies amb la visita de Taylor Swift per a dos concerts al Bernabéu. Aquest és un fenomen que té lloc a totes les ciutats per on passa The Eras Tour. Fins al punt que s’ha creat el terme Swiftonòmics: una gira que està batent tots els rècords i que fa que els concerts de l’artista facin augmentar el turisme i, per tant, el creixement econòmic a les ciutats per on passa. El mateix que succeeix amb altres artistes com Bruce Springsteen, que ara té desesperats milers de fans que tenien vols i hotels contractats per als concerts que ha ajornat a Praga i Milà.
Però aquesta no és l’única comparació que es fa dels dos cantants que en pocs dies visitaran Madrid i, en el cas del Boss, també Barcelona. Posats a buscar paral·lelismes entre icones de generacions diferents, també Taylor Swift ha lluitat perquè la seva imatge de sex-symbol no tapi la seva condició de lletrista amb vocació poètica. O tots dos han fet front a una indústria que, en un moment donat, va estar a punt de fer-los perdre el control sobre les seves composicions. Però, sobretot, tots dos van veure com eren utilitzats pels conservadors com a símbol del Partit Republicà, fins que Taylor i Bruce van exposar sense embuts el seu suport als demòcrates. I, en el cas de l’artista que ens ocupa, criticant Trump o defensant el col·lectiu LGTBI. Formen part de la batalla cultural contra els populismes de dretes al costat d’altres artistes que entronquen amb la seva generació i, sobretot, amb el públic femení, com Lady Gaga. Potser en realitat les dues treballadores de l’hotel es referien a això amb el seu “mare meva, això de la Taylor”.