Patidors

Com és ben sabut el món es divideix entre els que premen el tub de dentífric per allà on els rota i sense contemplacions i els que van acompanyant el contingut cap amunt amb tota cura. Semblantment, hi ha els que van pel món com aquell que res i els que no paren de patir. A la seva monumental vida de Josep Pla, ben escrita, exhaustiva i rigorosa, el professor Xavier Pla hi cita cartes d’Adi Enberg. La sueca/catalana, afirma Xavier Pla, devia ser la persona que més profundament va conèixer l’escriptor en la intimitat. La seva relació va ser una muntanya russa d’amor i desamor, de projectes engrescadors i d’il·lusions frustrades. Josep Pla tenia un caràcter impossible per establir qualsevol tipus d’estabilitat domèstica ni que fos amb una dona tan oberta, cosmopolita i entregada com Adi Enberg. I patidora. Els sistemes de vida i les aspiracions dels dos joves són divergents i, al final, incompatibles. Una derrota sentimental. I Adi, enamorada de l’home i de l’escriptor, va passar la major part d’aquella relació convulsa en estat de patiment. És de mena patidora i ja no pot més. En una carta desolada escriu: “No tinc cap malaltia. Només estic cansada de patir, res més. I això prové d’una sensibilitat massa gran; potser no és sensibilitat sinó la facultat de sentir el que els demés pensen i fins i tot senten. Això no sé pas a què és degut. ¿És això la causa de que hagi patit tant, o això prové del fet d’haver patit tant?” Hom sent una inevitable simpatia per l’admirable Adi. Més que ningú, ella comprèn el desequilibri emocional, el neguit existencial, que pateix el xicot de Llofriu, un home condemnat a ser “un gos sense collar”. No és fàcil trobar remei a les personalitats patidores i desconec si han aparegut eficients tècniques terapèutiques. Personalment, sempre m’ha semblat, si no consolador almenys tranquil·litzador, encomanar-se a la reflexió de Michel de Montaigne: “M’he passat tota la meva vida patint... per coses que no m’han passat mai.”