Turisme i progrés
A les comarques gironines les zones amb més desigualtats són a la Costa Brava
“A la Costa Brava, la natura s’hi ha lluït. Ens ha regalat paisatges com el Cap de Creus, els Aiguamolls de l’Empordà o el Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, que són parcs naturals merescudament protegits. Els 200 km de litoral que uneixen Portbou i Blanes estan esquitxats per platges i cales amagades entre penya-segats. Són de postal, igual que els pobles de pescadors com Cadaqués o Calella de Palafrugell, els quatre jardins botànics a tocar del mar, l’estany de Banyoles o la badia de Roses.” Aquest és el text de la pàgina web turística de Costa Brava Pirineu de Girona, una informació plena de contradiccions des del meu punt de vista. Per començar, la natura que llueix la Costa Brava són les zones relictes que no s’ha permès urbanitzar i que el turisme de segones residències massificat ha deixat lliure. I a més, no ha estat la natura qui s’ha lluït, sinó la lluita i esforç de grups ecologistes que han aconseguit que la planificació turística de l’època franquista –amb una ombra que encara perdura– no s’ho mengés tot. Els 200 km de litoral entre Portbou i Blanes estan esquitxats també de zones urbanitzades amb alts edificis a primera línia que s’han menjat el territori i el seu patrimoni. Un contrast paisatgístic evident. I tot plegat, ens van dir, per portar progrés al seu territori. Si feu l’exercici de posar turisme i riquesa al cercador de Google veureu quants articles i opinions sobre la contraposició d’aquests dos conceptes. Darrerament s’ha publicat el coeficient de Gini com un dels indicadors per mesurar la riquesa d’un territori, i en concret avaluar les desigualtats en els ingressos de la seva població. A les comarques gironines les zones amb més desigualtats són a la Costa Brava. El turisme de masses té un fort impacte social, ambiental i territorial. La planificació necessària per donar cobertura a l’allotjament turístic ha generat un urbanisme en forma dispersa amb molta ocupació de sòl i escassetat funcional. Fa falta un planejament que trenqui definitivament amb les eines urbanístiques desenvolupades pel franquisme i, per tant, cal planificar el territori, el seu urbanisme i el turisme de manera diferent, aposant per la qualitat i no la quantitat. En cas contrari, ens estem tirant pedres sobre la nostra pròpia teulada.