177 a 172

Bo i la insistència que l’independentisme institucional posava ahir en comminar-nos a entendre l’aprovació de l’amnistia al Congrés com una gran victòria, a mi personalment em costa. Entenc que l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) ho visquin com una gran victòria, perquè molts d’ells són els que realment creuen el discurs de la recuperació de la convivència, que fa el PSOE i que venen fins a l’extenuació al Cercle d’Economia. I també entenc i respecto que els que han patit en pròpia carn i carns familiars la repressió ho visquin com una victòria. Però a mi em costa. També em va agradar l’exhibició d’unitat que ens varen dispensar als entorns del Congrés espanyol, i fins i tot en les al·locucions, els distints independentismes institucionals. Com que soc una mica bleda i llirista, sempre he sigut partidari del digue’m que m’estimes encara que sigui mentida. Amb tot plegat, em costa entendre el dia d’ahir com una gran victòria. El continuo veient com un intercanvi de cromos aquest 177 a 172. Res més. Ells mantenen el poder i nosaltres ens refem d’algunes patacades. Poca cosa més. Conjuntura. Ben tractada i ben negociada, però conjuntura. I el que m’anoto és que de malagraïts, com deia l’àvia Neus, l’infern n’és ple. Pedro Sánchez, el gran beneficiat de la llei que es votava ahir, ni hi era, en el debat.