La interpretació

El cardenal Richelieu, que, com a primer ministre de Lluís XIII, governà França amb mà de ferro i amb els escrúpols en estat d’hibernació quan convenia, digué en una ocasió: “Doneu-me sis línies escrites per l’home més honrat del món i hi trobaré motius per fer-lo penjar.” Qüestió, doncs, d’interpretació d’un text. Perquè la interpretació, no només pel que fa a la polèmica amnistia, sinó en general, és el gran problema i alhora la gran solució en l’aplicació del dret.

La translació del mandat legal a un cas concret mitjançant l’aplicació literal i sense cap matís ni adaptació a una realitat concreta podria generar una resolució aberrant. Podríem trobar-nos davant el llit de Procust, és a dir, en l’antítesi de la vara de Lesbos esmentada per Aristòtil en la seva Ètica a Nicòmac. En sentit contrari, també aberrant s’esdevindria la interpretació intensament “lliure” i esbiaixada. La casuística forense registra un ampli mostrari d’interpretacions tant d’acord amb la llei com contràries a la norma. Això darrer dona pas al que s’anomena “la creació judicial del dret”, via directa al dissortat fenomen que en més d’un país i una època han patit els ciutadans quan queden sotmesos a l’anomenat “govern dels jutges”. I si, a això, hi afegim l’universal tarannà conservador dels magistrats (en alguns països, amplificat amb molt poc pudor, com passa amb els alts estaments de la judicatura espanyola), la cosa pot resultar dramàtica. M’agradaria tenir espai per explicar –és fins i tot divertit– les precaucions que, a més de la guillotina, varen adoptar els revolucionaris francesos del segle XVIII per evitar l’obstaculització per part dels tribunals de l’aplicació dels flamants i estrenats recentment “drets de l’home i del ciutadà”, així com per referir-me a la desesperació de Roosevelt en veure la seriosa amenaça que va representar per al seu new deal –fonamental per superar el crac del 29– “el govern dels jutges” (expressió que ha fet fortuna des de la seva teorització per Lamber, ja fa més d’un segle). La interpretació que genera aquesta “creació judicial del dret” pot fer-se in bonam partem o in malam partem. Aquesta darrera opció, radicalment prohibida en dret penal, no impedeix la seva aparició circumstancial en funció de determinants interessos (en tenim un recent exemple en l’escandalosa sentència del “procés”).

Una sucosa anècdota pot aclarir tot això. Ens haurem de remuntar al franquisme i a quan el seu Codi Penal castigava severament les ofenses a la religió catòlica i als seus ministres. En una ciutat de la Catalunya interior (com a Laura a la ciutat dels sants), un grup de beates d’ànima molt sensible, en sortir de missa, varen sentir un renec que les devia sacsejar fins als fonaments. Fins al punt de denunciar-ne el bàrbar autor al jutjat d’instrucció. El seu titular, una rara avis dins del món judicial i que no destacava pas precisament per la seva devoció, convocà les esmentades denunciants perquè testifiquessin sobre l’incident. El titular judicial els preguntà insistentment si el malfactor havia proferit “me cago en la hostia” o “me cago en Ostia”. Les denunciants inicialment s’inclinaren per la primera opció. Però en vista de l’exigència de precisió i de total seguretat que reclamava el jutge sobre l’exacta literalitat de la frase, les pietoses senyores acabaren vacil·lant respecte a una opció o l’altra.

El jutge arxivà l’expedient més o menys amb el següent raonament: “Atendido que las señoras denunciantes no han podido precisar, pese a haber sido reiteradamente requeridas sobre el particular, si el denunciado profirió la expresión «me cago en la hostia» o «me cago en Ostia», ante la duda, procede, en aplicación del principio ‘pro reo’, el sobreseimiento libre y archivo de las actuaciones, por la falta de fehaciente constancia sobre si dicho denunciado se refería a la sagrada forma de la Eucaristía, que es el bien jurídico contemplado en la norma penal, o a la ciudad italiana de Ostia, carente de dicha especial protección penal.” Heus aquí una interpretació in bonam partem respecte al denunciat. Però massa sovint hi conviu la interpretació in malam partem.

Ai, la interpretació! Cal el constant recordatori del cardenal Richelieu: allò de “doneu-me sis línies escrites per l’home més honrat del món i hi trobaré motius per fer-lo penjar”.