Les que mai han abandonat

va per totes elles, per aquelles persones que en tants moments han cregut que era impossible trobar forces per seguir endavant però que, malgrat tot, han resistit. Aquelles a qui un dolor sobtat i atroç ha esquerdat la vida i que saben que ja res serà com abans, però que segueixen encarant cada dia amb un somriure, sovint impostat, per reduir el patiment, si és que es pot reduir, als que més s’estimen. A les que mai han abandonat el carrer, ni la lluita, ni tan sols en aquells moments en què l’esperança s’esvaïa. A les que mai l’han perduda, l’esperança, però ara ja saben que les llàgrimes poden ser infinites. A les que s’han sentit abandonades pel poder i decebudes amb qui creien poderós, i han hagut de furgar fins a trobar ànims en els gestos que eren tan petits com sincers. A les que s’han aixecat una vegada i una altra, fins i tot quan sentien que tot estava perdut. A les que han tret les forces de la desesperació, o de la ràbia, també quan percebien que per allà on passaven es feia de nit. A les que no han patit repressió en primera persona però s’haurien canviat a l’instant per qui sí que en patia. A les que han marxat d’aquest món sense veure com els seus éssers estimats sentien l’alè de la llibertat. A les que s’han hagut de deixar oprimir els cossos però mai els pensaments. A les que han remat mar endins quan era més plàcid quedar-se assegut a la vora. A les que han marcat un abans i un després en la lluita pels drets de tothom. A aquelles a qui el dolor emocional acompanyarà de per vida. A les que des d’ahir senten una mica menys la pressió al pit però saben que res no s’ha acabat, que tot just comença ara, i que el seu dolor alimenta i encoratja qui els vol veure doblegats. A les mares que han glopejat l’agonia d’imaginar els fills entre reixes, perquè del seu desconsol han brollat xarxes de solidaritat que romandran per sempre unides.