Primavera Sound, mirall de Barcelona

Després d’una primera jornada amb entrada lliure, dimecres, en què la mallorquina Maria Jaume va presentar Nostàlgia Airlines i Stella Maris, grup de ficció vinculat a la sèrie La Mesías, amb Amaia, Albert Pla, Hidrogenesse o l’actriu Carmen Machi formant-ne part, va deixar perplexa la concurrència estrangera del festival, el Primavera Sound va engegar ahir dijous la primera de les tres jornades de pagament al parc del Fòrum.

L’oferta musical, com sempre, és de champions, però cada vegada es fa més difícil no establir paral·lelismes entre moltes de les coses que es viuen –i es pateixen– aquests dies al Primavera Sound amb moltes de les coses que es viuen –i es pateixen– a la ciutat en què, des de fa un temps, sembla haver-se convertit Barcelona. La sensació, per exemple, que pot tenir el públic catalanoparlant del Primavera Sound no difereix gaire de la que es té, cada vegada més, en alguns barris de la ciutat. Aquí, com en els imperants locals de brunch dels voltants de les superilles, molta informació és només en castellà i anglès: des dels cartells dels llocs on menjar (marinate chicken i pollo marinado; spring rolls i rollitos de primavera; french fries i patatas fritas) fins al gran plafó en què Smusic, marca vinculada al Banco Santander, erigit des de l’any passat en patrocinador amb dret a posar el nom en un dels dos escenaris principals, anuncia els horarios o schedule de l’edició d’enguany. I si algú vol un dels iced lattes o flat whites que se serveixen en una paradeta de roasted coffee, val més que sàpiga llegir anglès perquè, aquí, la carta ja ni tan sols està en castellà. “Nosaltres som d’un lloc que es diu Lleida”, va dir Clara Viñals tot just començar l’actuació del seu grup, Renaldo & Clara. “Segur que aquí hi ha molta gent que no sap que Lleida existeix, però som bona gent i ens agrada fer amics”, va reblar.

La gentada per accedir en hora punta als escenaris grans (una mica més rebaixada, però, que la de la gegantesca edició de dos caps de setmana del 2022) s’assembla a la de les Rambles. La convivència amb els veïns, que han vist com, a diferència del que se’ls va prometre temps enrere, els saraus al Fòrum no han fet res més que augmentar amb els anys, és fràgil. I les cerveses, com aquells bars de Gràcia o Sant Antoni on ja només hi van guiris, costen cinc euros (la primera, a sis, que el got es paga), evidentment sense opció, aquí, d’anar a un d’aquests bars de xinesos que han esdevingut refugi per a la classe treballadora de molts veïnats.

La música? Ja en parlarem més detingudament els pròxims dies, és clar, però, en aquest terreny, el Primavera Sound continua exhibint múscul. Ahir, en les primers hores de festival, vam vibrar de valent amb el punk-rock eixelebrat dels australians Amyl & The Sniffers, que, de mica en mica, van conquerint els horaris més agraïts del festival, o el concert de veu i piano de Lambchop a l’auditori del Fòrum, oasi indispensable per a l’ecosistema del festival. A la gran esplanada s’esperava amb impaciència la compareixença de Pulp i Vampire Weekend i, en una cosa que no havia passat mai al Primavera Sound, dos centenars de persones van estar plantats una hora davant d’un escenari buit... escoltant un disc, ja que el seu autor, Steve Albini, que no havia fallat mai en cap edició del festival des del 2007, va morir fa tres setmanes i amb aquesta missa –i un ram de flors a l’escenari– se’l va voler recordar.