Equilibris a la corda parlamentària

La llei d’amnistia ha passat el filtre democràtic. És a dir, ha estat aprovada per la majoria dels diputats de la cambra legislativa. Però no ha passat encara el filtre jurídic ni passarà mai el filtre visceral. I com que l’un i l’altre van units i encaixats per la tradició política i històrica de l’unionisme espanyolista, s’ha de preveure que el PP i Vox allargaran tant com es pugui el contenciós per impedir que la llei es pugui aplicar mentre governi el partit socialista i per facilitar que la pugui retirar o derogar un govern posterior d’ultraconservadors i filofeixistes, valgui l’onésimoredundancia. De moment, faran que cada un dels governs autonòmics sota el seu control vagin presentant successius recursos al Tribunal Constitucional. Tampoc ha perdut el temps el quintacolumnisme judicial, que s’ha preparat un manual sobre com actuar en aquelles causes susceptibles de beneficar-se d’aquesta llei i com bloquejar-la amb qüestions prejudicials al TC i al Tribunal de Justícia de la UE. “El que pugui fer, que faci”, va dir José María Aznar, i no es quedaran pas curts. Amb aquesta perspectiva, es reforça el vincle de dependència mútua entre l’independentisme català i el PSOE. Als socialistes els permet conservar el protagonisme polític propi de qui governa i als independentistes, mantenir l’esperança que l’amnistia pugui ser finalment aplicada durant el mateix mandat legislatiu que l’ha impulsat, evitant que pugui ser enretirada pels seus successors. Desestabilitzar aquest equilibri no li convé a ningú que estigui a favor de l’amnistia i per això el PSOE hauria d’evitar perjudicar Puigdemont retardant la publicació de la llei, i Junts, oblidar-se de forçar el PSC a abstenir-se en la investidura. En canvi, la mútua necessitat sí que permet albirar que la mesa del Parlament estigui formada pels mateixos partits que sostenen Pedro Sánchez a Madrid. De més verdes n’han madurat.