Alemanya i la falta de més Europa
La resposta europea a la rivalitat econòmica creixent de la Xina i els Estats Units peca d’individualisme. Les mesures que els diferents estats membres estan prenent es basen a protegir les empreses nacionals i falta una visió paneuropea. El problema és que cada territori no se’n sortirà per si sol. La crisi industrial i política (totes dues van de bracet) d’Alemanya n’és una evidència. Què ha canviat? Els negocis es basen cada cop més en la incorporació de la tecnologia i les empreses que estan marcant la diferència necessiten mercats grans. L’economia alemanya és gran però no té l’escala necessària per competir en sectors clau com ara els serveis digitals o la intel·ligència artificial: Europa sí, però està fragmentada i no funciona com un mercat únic de facto. La solució seria avançar en la integració: legal, fiscal, corporativa, energètica, financera, etc. En aquest sentit els informes sobre competitivitat assenyalen que el Consell i la Comissió Europea van encarregar a Enrico Letta i Mario Draghi (aquest últim pendent de presentació tot i que ja s’han avançat les línies bàsiques).
En concret, l’informe de Letta destaca alguna de les conseqüències de la falta de construcció europea com ara que uns 300.000 milions d’euros de l’estalvi de les famílies europees surten de la UE a l’estranger, principalment als Estats Units, on els mercats d’inversió són més eficients i les empreses més rendibles (dues característiques que solen anar juntes). Simplificant: els estalvis de tots els europeus en comptes de muscular les empreses europees –les grans, mitjanes i petites–, estan propulsant les dels EUA, amb les quals competeixen globalment. Però els missatges europeistes tenen cada vegada menys líders convençuts i menys ciutadans que els donin suport a les urnes. Ans al contrari, els relats euroescèptics i proteccionistes de la ultradreta guanyen cada dia més adeptes i els resultats de les eleccions europees d’aquest juny poden ser un pas substancial en aquest rumb. La ultradreta no guanyarà en vots, però acabarà marcant l’agenda política i econòmica. Ja ho està fent, subordinant l’ambició europeista dels governs.