Tot és el que sembla

Fa dues setmanes els Mossos d’Esquadra van carregar amb duresa contra els manifestants que protestaven per la desfilada de Louis Vuitton al Park Güell.

Quan el 1983 s’obtenien les competències per a la creació dels Mossos d’Esquadra, érem molts els catalans convençuts que els entrecreuaments de la història ens brindaven l’oportunitat d’instituir un cos policial que, amb la màxima pulcritud democràtica i respecte pels Drets Humans, ens allunyés d’uns aparats de seguretat enquistadament totalitaris, militaritzats i de biaix de policia política. Trenta-set anys després, bo i emmarcant el fenomen dins l’abús hobbesià amb què els Estats contemporanis conceben els cossos de seguretat, potser ha arribat el moment de diagnosticar que, salvant totes les accions positives que cal salvar, els Mossos no han satisfet les esperances dipositades en una policia fonamentada en la plena aplicació d’un ideari democràtic i de respecte impol·lut pels Drets Humans en el marc d’una vocació sagrada de servei a la ciutadania i protecció integral de les persones. Ara i aquí cal preguntar-nos quins són els límits de la violència legal, un concepte que massa sovint és traduït com una barra lliure per a l’arbitrarietat i la impunitat en els abusos. Cal preguntar com és possible que una jove de 19 anys, fent ús del seu dret a manifestar-se contra l’empresonament del raper Hasél, perdi un ull pel tret d’una bala de foam. Cal preguntar-se si és tranquil·litzador que el cap dels Mossos tingués un pla per detenir el president electe Carles Puigdemont. Ara i aquí cal dir que la jove Patrícia Franquesa, a qui un hacker extorsiona amenaçant-la de difondre unes fotos d’ella despullada, no pot ser rebuda amb un to jocós pels policies de la comissaria on presenta denúncia. Etcètera. Saura, Buch i ara Elena han caigut en el desfici tan nostrat de voler fer veure que res no és el que sembla, i que, per tant, la nostra policia no ha heretat tics autoritaris ni concep la ciutadania com un perill. Però no: tot és el que sembla.