Les dades que oblidem

Amb les eleccions europees a tocar i quan ja ha passat prou temps per pair el descens de l’independentisme al Parlament, la lectura freda dels resultats del 12-M permet fer-ne una observació diferent. A Osona, malgrat la pujada del PSC, el partit de Puigdemont, que també ha crescut, continua sent hegemònic i gairebé triplica el nombre de vots dels socialistes.

La majoria de periodistes, tanmateix, hem oblidat o no hem emfatitzat prou els matisos del vot sobiranista arreu del país. Contagiats d’un relat general que només es fixa en la victòria del PSC, potser no estem prou atents a una altra realitat significativa. El diari El 9 Nou, per exemple, obria la portada del 13 de maig amb dos titulars, certs i inequívocs, però que participen d’aquest discurs general a favor dels guanyadors: “El PSC s’imposa” i “S’esfondra el bloc independentista”. Ara bé, si la interpretació fos comarcal, tot canviaria, perquè a Osona Junts va obtenir 28.850 vots; el PSC, 9.762, i ERC, que va perdre la segona plaça, 8.730.

L’altra gran tendència general dels analistes és la cantarella que l’assignatura pendent de Junts, ERC i la CUP és l’àrea metropolitana de Barcelona. Però, en canvi, el discurs a l’inrevés no surt enlloc. L’espanyolisme no esgarrapa res a la Catalunya interior, ni tan sols quan l’independentisme no té nord. Algunes dades de pobles recollides a l’atzar ho constaten: a Roda de Ter, Junts guanya amb 1.081 vots i el PP és la setena força, amb 85 vots. A les Masies de Voltregà, també el PP és la setena força. I així succeeix a tants i tants altres llocs.

La desmobilització tampoc pot amagar un altre titular nítid: que els catalans hem avalat a les urnes l’amnistia des del moment en què el PSC, Junts i ERC han quedat en les tres primeres posicions. I que Junts ha guanyat en 726 municipis i el PSC, només en 170. L’altra gran realitat és que un país no és només la gent, és també el territori. El que passa a cada lloc compta i no tot es mesura pel nombre d’habitants. Potser Salvador Illa es mereix ser president, però el PSC tan sols és primer en 12 de les 42 comarques catalanes.

L’any 1983, després de guanyar les eleccions municipals, l’alcalde de Vic, Ramon Montañà (CiU), va declarar que Vic era “la capital de la Catalunya catalana”. La frase, per desencertada, va rebre un ruixat de crítiques. Segons recorda el periodista vigatà Miquel Macià, la veritable autoria de la frase atribuïda per tothom a Montañà correspon a Marta Ferrusola. Resulta que l’esposa de Jordi Pujol va trucar a l’alcalde de Vic per felicitar-lo per la victòria de CiU, i l’alcalde va divulgar la frase.

Encara que mal formulat, és probable que Montañà només volgués expressar que el rerepaís existeix i que no tot passa per Barcelona. Un pensament que lliga amb allò que tants estudis fa dècades que ens indiquen: el condicionant de vot és la llengua i el lloc d’origen de la família de cadascú. És un tema tabú perquè desdibuixa, en forma de pregunta incòmoda, aquell lema bonic de Paco Candel. És Catalunya un sol poble?