Persones i persones

Lluís Llach acaba de ser escollit president de l’ANC. No ho celebro per ell, però sí per l’entitat. De maldecaps, no li’n faltaran. Si ha pres aquesta decisió no és perquè no sabia què fer, i encara menys per lluir un càrrec. És d’aquelles persones a qui sempre ha agradat estar amagat al darrere. En Lluís sempre ha estat més aviat tímid. No ha canviat des del dia que li van haver de donar una empenta per sortir a l’escenari en la seva primera actuació. L’ANC viu uns moments difícils i ben segur que, aconsellat per amics i gent compromesa del país, li han fet veure que calia un cop de timó, no amb autoritat sinó amb diàleg, com sap fer i sempre ha fet. A mi em sembla bé que l’ANC no s’hagi convertit en un partit polític més. Per desgràcia, de partits polítics, ja n’hi ha prou, i segurament pel bé del país caldria que en fossin menys i que estiguessin més units. Cada cop que venen eleccions tinc més dubtes per decidir qui voto. Per desgràcia, poques vegades els partits funcionen com entitats al servei d’unes ideologies. Pot ser que al començament fos així, però amb el temps s’hi han començat a ficar interessos pel mig i acaben engolits per gent que només mira pel seu egoisme. Sobren partits, n’estic segur. Per tant, amb molt bon criteri, s’ha decidit que no calia que l’ANC passés a ser-ne un altre.

Cada vegada tinc més clar que les persones són molt importants si volem que les coses funcionin. I Lluís Llach sempre ha estat una persona honesta, que no s’ha deixat comprar per res ni per ningú. No soc qui per donar consells, però veig clar que el primer pas a fer serà saber què és l’ANC i cap a on vol anar. I ben segur que molta gent veurà si els objectius de l’entitat són els seus o ha d’anar a buscar-los en un altre lloc. He dit que les persones són molt importants i ho defenso. Una de les coses que em preocupen d’aquest món és que hi ha massa patums, o que volen ser patums. Interessos per aquí, interessos per allà. De preguntes, només se n’haurien de fer una: què necessita el país, què és millor per al país? Potser pels anys m’he tornat molt realista, digueu-me conservador, però jo en dic tocar de peus a terra. Cert que hem de somiar i hem d’apuntar molt amunt. Però la realitat és la que és.

Jo vull la independència i la somiaré fins que me’n vagi d’aquest món. Segur que aniríem molt millor si fóssim independents, i la resta de l’Estat, també. Només cal veure la reacció que hi ha hagut i que hi ha després de l’aprovació de la llei d’amnistia. Només es tracta que tota una colla de gent, que va lluitar per portar a terme els seus principis, pugui deixar enrere tant de sofriment i pugui tornar a portar una vida normal. És molt trist que fiscals, jutges i polítics s’hi hagin posat automàticament en contra, disposats a engegar una guerra sense cap lògica, només pel plaer d’anar en contra. Veig que patirem per aplicar la llei d’amnistia. Tot seran entrebancs, s’inventaran estratègies per posar pals a les rodes i els que tinguin l’atreviment de tornar de l’exili aniran a la presó. Com si ho veiés... La veritat és que aconsellaria al meu amic Puigdemont que es quedi quiet a la Catalunya del Nord fins a veure-les venir, llevat que prefereixi agafar el bou per les banyes i se la vulgui jugar.

Tal com van les coses, sembla que cada vegada tot es fa més difícil. Fins quan haurem de contemplar impassibles que els russos destrueixen Ucraïna? Fins quan haurem de veure que la gent mor cada dia, que els pobles i ciutats van caient sense que en quedi un pam dret? No hi pot haver qui aturi Putin, que tot sol pot fer el que vulgui sense escoltar ningú. Sabem per la història que mai s’ha guanyat una guerra. Milers i milers de morts per després haver de seure a dialogar i, finalment, haver d’arribar a pactar. El mateix que passa a Palestina. Tots tenim clar que només creant un estat lliure i democràtic podran viure en pau. Doncs no. Primer s’ha de destruir tot i han de morir milers i milers de persones. Després ja pactaran i s’haurà de tornar a començar. Potser sí que és veritat allò que diu la gent. Si voleu fer una guerra, poseu-vos al davant els que la proclameu, sigui Putin, Netanyahu o qui sigui, perquè, de guerres, n’hi ha moltes més. I, per una vegada, que donin la cara els que des de darrere fan els grans negocis.