Tribuna
El tema d’abans-d’ahir
“La benedicció feta a Palestina pel president de les Espanyes. Ha de ser un estat lliure. Aquesta sí que ens emociona, als catalans i catalanes. Pedro Sánchez pot decidir si un territori és o no és un estat lliure
Per fer la Tribuna, normalment escric dos articles, si no tres. I és que la successió de fets essencials que ens afecten a tots plegats és d’una rapidesa imparable. De moment, hi ha quatre grans temes, que en realitat es converteixen en una gran amalgama intensa, com la d’avui. Aquest cop, per damunt de qualsevol tema, s’hi erigeix el mètode. La manera de tractar-lo, el sistema d’anàlisi, la capacitat de maquiavel·lisme que els discursos són capaços d’utilitzar.
Tema 1. Qui ha guanyat les eleccions del 12-M? Salvador Illa i els seus acòlits han fet córrer arreu el triomf del cap del partit dels socialistes catalans: 42 escons. Gran triomf si no tens en compte quants se’n necessiten per poder presidir la Generalitat de Catalunya. Se’n necessiten 68! No és broma. En té 42, el conseller Illa. I se sent el triomfador indiscutible en aquest difícil i terrible país rebel on més de la meitat del personal desitja una República Catalana. Lliure. I l’independentisme? No ha triomfat, però ha aconseguit més escons –molts més– que Salvador Illa. Junts, 35; ERC, 20, i la CUP, 4. Total: 59. Si hi afegim la Sílvia Orriols de Ripoll, 61. I 67 si la fantàstica Albiach es dignés a unir-se al grup. No fem majoria. Si estirem la corda, només arribem a 67. Ens en falta un per fer el fet. I, en aquests 67, hi ha unes desavinences de base insalvables: que si amb l’Orriols? Com goses? Que amb l’Albiach? Si ha trencat el govern...
Tema 2. La culpa que ha caigut pel cap de l’esposa del president Pedro Sánchez. No penso pas anomenar-la. Perquè cal callar quan fiscals i la Guàrdia Civil parlen de res de res i un senyor jutge diu “molt culpable”. Bé, culpable del tot. Que, de culpable, no se’n pot ser pas només una mica. I és en aquest punt que ens adonem, finalment, d’una qualitat /no-qualitat que tenim els catalans. Els que volem la independència, vull dir: cal sentir les veus estridents, les baralles potents, els insults que planen sobre les cadenes de televisió espanyoles més importants per adonar-te del perquè de tot plegat. Els catalans mai no tindrem cap estat. Havent de fer-nos a palletes això de Catalunya/Espanya, no podem guanyar. Mai de la vida hem sentit per les nostres cadenes els insults i bruels que van emetre aquell dia. Mai, en cap de les anomenades “tertúlies” catalanes, hem copsat tanta i tanta fúria, tanta força brutal, tanta ira, dedicats a una persona, tants de crits! Mai. Ni en els casos que ens han caigut a les nostres deixes, a les divisions de factures, a tota la varietat de possibles delictes, mai hem fet caure malediccions semblants pel cap de cap català. No. Espanya sempre ens guanyarà. Des dels Almogàvers, no hem posseït tanta força per ser capaços d’obtenir la nostra llibertat.
Tema 3. La benedicció feta a Palestina pel president de les Espanyes. Ha de ser un estat lliure. Aquesta sí que ens emociona, als catalans i catalanes. Pedro Sánchez pot decidir si un territori és o no és un estat lliure. Ell, com a cap d’un estat, i dos presidents de dos estats més. Ara sí que tenim clar que potser se’ns reserva una sorpresa. De les que mai t’has ni imaginat. Un estat lliure decidit per tres o quatre estats! Ara sí que em venen clares a la memòria les paraules del periodista Anglada durant el “procés”. Calen “estats amics”. També començo a creure, sense haver de fer un acte de fe, que si no vam proclamar la independència l’endemà de declarar-la va ser perquè no teníem estats amics.
Tema 4. L’amnistia. L’esperàvem, en el fons crèiem que l’obtindríem. Tants cartells escampats per tot arreu amb la paraula màgica, amnistia, havien de fer el fet. Avui, la gent està com radiant, per les xarxes... Llàstima que algun jurista poderós ens diu que està disposat a fer-nos la traveta definitiva. Però vegem com són les coses. Especialment quan tot plegat comença a barrejar-se i a convertir-se en una amalgama d’ingredients que formen un brou que ja no saps de què està compost. Per què dic això? Doncs tornem-hi: perquè avui han sorgit les paraules màgiques del president Mas: el que cal és que l’independentisme s’uneixi amb caire amical i faci una candidatura per anar a noves eleccions. Concretament, ha anomenat Junts i ERC. L’intel·ligent i avesat polític ha aconseguit que avui, en les converses, comencin a esclatar possibilitats per prendre alguna decisió. Pactes? Noves eleccions?