El llarg partit contra el masclisme

Si algú vol entendre quina era la manera de ser d’Irene Polo, una de les protagonistes d’aquesta crònica, que busqui un moment una fotografia de la futbolista del Barça Aitana Bonmatí. Si es fixa en l’estrella de l’equip hi descobrirà el segell de la llestesa, uns ulls que escruten més enllà de la mirada, atents a tot el que passa al seu entorn, un somriure d’una persona conscient que està donant cops de colze en un món incòmode –on tot és vist i considerat des de l’òptica masculina– i no només se n’està sortint sinó que ho fa a cavall de l’excel·lència.

Aquesta és, exactament, l’actitud que va quedar reflectida en el rictus d’Irene Polo en la fotografia de mitjans dels anys trenta del segle passat, on aquesta dona apareix acompanyada de col·legues d’ofici, tots periodistes, tots homes, i de l’efímer i singular alcalde de Barcelona, Joan Pich i Pon, en un banquet oficial organitzat per omplir els estómacs i els blocs de notes de la canallesca. En un lloc preferent, a primera fila del grup, amb els braços en creu dins d’un abric folgat on hi cabria dues vegades, el somriure viu de la jove Polo travessa la imatge, d’un costat a un altre, com una rúbrica amb peu; soc aquí i he vingut per quedar-m’hi, no només jo, sinó totes les que vindran darrere meu.

La fotografia descrita és la que encapçala una molt interessant exposició que es pot visitar fins al setembre a l’Espai Línia de Barcelona, al carrer Girona. L’eix argumental de la mostra és el paper de la dona en el periodisme d’aquest país. Dones periodistes contra el masclisme esdevé una reivindicació de la lluita que des de finals del XIX han hagut de dur a terme totes les companyes d’ofici perquè se’ls reconegués aquesta doble condició; la de col·legues i la d’integrants d’aquesta apassionant pràctica professional d’explicar les coses que passen.

El viatge que es proposa fa evident que la singladura del col·lectiu ha estat llarga i plena de massa dificultats. Evidentment, no ha estat senzill avançar des del plantejament que es feia al primer número de la primera revista femenina publicada en català el 1871, La llar, on gairebé es demana permís per poder imprimir un paper amb la finalitat de dedicar-se a “la instrucció y educació de la dóna” que no dubta a definir com el “sexo débil (...) la meytat més desgraciada del género humá”, fins a una cita de Montserrat Roig reivindicant la condició de periodista i de mare, i retratant la falta de sensibilitat dels companys de redacció homes en aquest aspecte.

De les 66 periodistes de què hi havia constància que exercien el periodisme durant els temps de la Segona República fins a la realitat actual, la presència de les dones en l’ofici de la comunicació ha estat com una onada creixent que no té aturador. D’aquesta manera al final de la mostra, l’espai es queda petit per ressaltar els noms de tantes dones que excel·leixen avui en l’ofici del periodisme, però també per avisar que encara hi ha molts reptes pendents, males praxis masclistes a corregir, com és el cas del ciberassetjament que diuen haver patit el 73% de periodistes.

Tot plegat s’entén, una vegada més, recorrent a Aitana Bonmatí i a la revolució en el futbol femení que la seva figura representa, quan havent-ho guanyat tot hi ha qui la mira com si no hagués guanyat res.