Raça humana
Nadons robats, la gran infàmia
Quantes vegades no haurem pensat, o sentit a dir, que el naixement d’un fill és l’esclat d’alegria més immens que viurem, o que l’únic dolor realment insuportable és el que regira les persones que hem dut a aquest món. Doncs ara imagini’s per un instant, si és que algú pot imaginar un dolor tan extrem sense haver-lo tocat amb els dits, que en el moment del part el nadó desapareix com per art de màgia, algú ens tortura amb la història que ha nascut mort i, per reblar el clau, ni tan sols ens permeten d’acomiadar-nos-en. Doncs aquest és el turment que acompanya centenars de mares i pares que en el tram final del franquisme i durant els anys de construcció de la nova democràcia van patir el robatori dels seus nadons. Famílies senceres aferrades al somni, gairebé impossible amb les condicions actuals, de localitzar un fill o una filla que imaginen amb els ulls blaus de la mare o les natges arromangades del pare. Persones que s’han fet grans entre súpliques per remoure consciències i entre somriures i promeses dels mateixos que els han tancat la porta a la cara. És una de les vergonyes més infames de la història d’aquest país i ni tan sols així hem estat capaços d’abocar-hi esforços per reparar el mal causat, mentre tots aquests que formaven una organització mafiosa han campat al seu aire. I encara hi ha qui els vol fer creure que es tracta d’un invent de quatre mares atrotinades. Però ni són quatre, ni s’inventen el drama. Són mares com l’Adelina, la cara més visible de l’associació SOS Bebés Robados, qui va veure com li desapareixien les bessones el 1980. El mínim que mereixen és sumar gestos de suport i un d’aquests pot tenir lloc demà, durant la presentació del documental Cómo decirte que te quiero, de l’argentina Matilde Michaine, als cinemes Girona (19 h). S’han guanyat, si més no, saber que no estan soles.