La mare em du unes herbes

Diu que ja fa massa dies que arrossego aquesta maleïda tos, així que m’ha comprat unes herbes en un lloc d’aquests on tot és natural i em demana –quan una mare demana en realitat vol dir que exigeix– que me les prengui dos cops al dia. I que hi afegeixi unes gotes que imagino que són placebo en estat pur però que ella, que deu haver pagat el que no està escrit, sap que si ho aplego tot, les herbes i les gotes, estaré en quaranta-vuit hores com nova. No n’ha tingut prou amb obligar el pare a fer de transportista i dur-me-les a casa, malgrat que ella i jo ens veurem al dia següent. Em truca cada matí i cada nit per assegurar-se que un descuit no afecta el pla establert. Jo no hi crec gaire –en els mètodes naturals, no en la mare–, però prendria cianur si ella m’ho demanés per tal de no dur la contrària a una mare quan pensa que allò que fa és pel teu bé. Quan no són herbes, m’envia la pipirrana, que sap que em fa tornar boja, les plantilles de les bambes que segons assegura vaig comentar que m’aniria bé comprar tot i que no tinc cap record d’aquest comentari, o unes piles noves de trinca perquè hi ha un comandament que funciona d’aquella manera i potser és la falta de piles, però potser no. La mare compra i el pare vinga a fer viatges amunt i avall. No es pot obrir la boca insinuant que necessito no sé què perquè patapam... es fa el miracle. Un dia li demanaré un elefant per posar-la a prova, tot i que sé que corro el risc de veure l’espècie més gran del món estirada al meu llit. Mentre escric, miro les herbes i penso que probablement no em curaran la tos però em curen l’ànima, perquè no hi ha res més reconfortant que saber que algú vetlla per tu a totes hores. I no vull ni imaginar el dia en què ningú em durà herbes, ni pipirranes, ni plantilles, ni piles. Prefereixo posar aigua a escalfar, que la mare deu estar a punt de passar revista.