La dona que es vol colar

Hora punta en una botiga de pollastres a l’ast i menjar per emportar, així que poden imaginar una d’aquelles cues humanes que ocupen tota una vorera i part de la que segueix a continuació, tombant a la dreta. Els venedors s’afanyen a servir les comandes amb força destresa i celeritat, però és un d’aquells dies en què sembla que els fogons de les llars s’han declarat en vaga i tothom ha acudit en massa buscant qui faci la feina per ells. És un bon moment, si aquell migdia et trobes entre els clients de l’establiment, per armar-se de paciència i posar en pràctica l’exercici de buscar el galtes o la galtes del moment, aquella persona que desplegarà els seus encants, o la seva intrepidesa, per saltar-se tothom que té al davant i marxar ràpid cap a casa. I fer-ho, òbviament, amb la vianda a la mà. Mires d’endevinar, seguint els rostres avorrits, qui fa pinta d’intentar colar-se. En alguna persona creus detectar-hi una cara de ciment armat, però desconeixes per complet cadascun dels clients que pacientment esperen el seu torn, i saps també allò que les aparences enganyen. De cop, una dona gran salta de la fila i avança dissimuladament cap a una gran finestra oberta que queda a l’alçada del rostidor de pollastres. Passeja un gos raquític, així que té l’excusa perfecte per trencar la filera. Des del carrer, diu a la venedora: “Quan em toqui –que ve a ser el codi encriptat que significa «aviam si em pots atendre abans que a tota aquesta gent que fa més temps que jo que s’espera»–, només vull una ració de paella per a la meva neta.” El binomi només i neta també forma part de l’operació. Algú que deu estar fent el mateix exercici de distracció que jo se n’adona i li crida l’atenció. La dona respon que l’última cosa que vol és eludir les normes. Però no es mou del punt estratègic i al cap de dos minuts marxa amb el seu arròs.