“No són molins, són gegants”

Conversava amb l’escriptor Àlvar Valls arran de la sèrie escultòrica relacionada amb el català i Mossèn Cinto que projecto plantar aquí i allà, i ho feia entre altres intencions per copsar d’ell, expert verdaguerià, el seu parer de la relació llengua-terra-pàtria. Alenada amb el desig d’una nova Renaixença, em debato entre les ombres de la recessió evident de la primera al carrer, i les llums de ser-ne deu milions de parlants, que Déu-n’hi-do. Plagiant el títol del seu magnífic llibre, estic entre l’infern i la glòria. No és la primera vegada que dedico l’espai a la qüestió perquè em fa patir, i maldo per aferrar-me a idees positives, inclosa l’afirmació amb la qual Raimon Panikkar va reblar la nostra conversa a Tavertet ara fa just quinze anys, “El bé és silenciós, però molt poderós”, que m’ha tornat a la memòria la xerrada del filòsof Jordi Pigem a Olot. Ni així me’n surto. En els cinquanta anys que he viscut a Barcelona, la defensa que hi he exercit tenia un baluard inexpugnable en la vella Garrotxa on em vaig mig criar. Avui, però, les dades oficials diuen que un vint per cent dels meus actuals conciutadans comarcals són estrangers, i constato com una bona part no està interessada a expressar-se en l’idioma local perquè usa el comodí de la titlla que posa sobre la n. Sumat a que l’activitat reproductora autòctona és minsa mentre que els al·lòctons tenen un munt de fills, la tesi de l’arqueòleg ribetà Eudald Carbonell que Catalunya com a tal desapareixerà en tres generacions, sona més assenyada que tremendista. Potser en tres no, però en cinc... Una amiga filòloga addueix la capacitat innata de les llengües per aferrar-se a la vida i que aquella Renaixença del XIX en va ser un exemple. No li compro: llavors els enemics eren menys, estaven ben definits i no comptaven amb hàbils tentacles virtuals. No tinc res en contra del castellà, idioma ric i preciós que em plau haver après de petita. El que em preocupa és que la voracitat que exerceix gràcies a les xarxes socials, la comoditat i els interessos econòmics, acabi convertint la meva en una parla exòtica. Inverteixo la famosa frase de Sancho Panza per alertar que “No són molins, són gegants” i que la fressa que fan ens hauria de despertar. Avancen a camades! A cop de ploma i gúbies, seguiré lluitant.