Segur que tomba, tomba, tomba

Que quedi clar d’entrada que aquí ningú vol aterrar res. El debat no és fàcil, com tampoc ho va ser en el cas de la presó Model quan es va haver de decidir el seu futur i la conveniència o no de mantenir-ne els murs i les galeries. N’hi ha que sí, que desconstruirien pedra a pedra l’edifici de Via Laietana, 43, fins a no deixar ni rastre de la casa dels horrors i al seu lloc potser hi posarien un monument d’inspiració daliniana, com podria ser una figuera de la qual pengessin botifarres, un arbre coronat amb uns pans com unes hòsties, com no podia ser d’una altra manera. Però, al marge d’idees de més o menys mal gust, el sentit general és voler mantenir l’edifici, desafectar-lo de l’activitat policial actual i transformar-lo en un centre de memòria.

Però una cosa és la voluntat popular i l’altra, la realitat policial o la intransigència política dels respectius governs d’Espanya que no volen abandonar un lloc de tant significat polític, pel que representa i per la seva ubicació al cor de la capital de Catalunya. I com que tot això va de tossuts, ahir se n’hi van plantar dos de fenomenals, davant l’edifici policial, convocats per la Comissió de la Dignitat en una nova jornada de dimarts, una nova protesta cívica.

El primer tossut va ser el cantautor i ara ja president de l’Assemblea Nacional Catalana, Lluís Llach. L’home de L’estaca no es va poder estar de connectar mentalment els presents amb el seu vers més cèlebre i també més simple, el de “segur que tomba, tomba, tomba”, perquè aquest ben bé podria ser el lema de la campanya de la Comissió de la Dignitat que, des de fa tres anys, insisteix i insisteix en el seu propòsit, perquè, com repeteix una vegada i una altra l’advocada Pilar Rebaque, “no ens aturarem, no ens aturaran”.

No és fàcil aturar Lluís Llach. Algú voldria que s’estigués a l’Àfrica pentinant cavalls i escrivint novel·letes en comptes de continuar campant per aquest país denunciant-ne les vergonyes i generant incomoditats. Però és aquí, i ahir va complir amb la paraula donada ja fa setmanes a la gent de la Comissió de la Dignitat i, tot i que se li ha girat feina a l’ANC, no va deixar de banda el seu compromís d’anar a Via Laietana a explicar el seu pas per les garjoles de la prefectura, encara que la seva va ser una visita de “privilegiat” –segons va dir– perquè els policies no li van tocar un pèl en adonar-se de qui era. “A este, ni un palo; les gusta a los franceses, es famoso y gana mucho dinero”, va sentir en Llach que deien els policies i, al cap de només tres hores, ja era al carrer.

Amb menys humor i més mala bava, que també en gasta, Llach va referir-se a la casa dels horrors com la “casa de les execucions, perquè aquí varen morir estudiants”, va recordar. I pel que fa al futur de l’edifici, el president de l’ANC va expressar que si la policia no marxa del lloc no passa res, “serà un acte de plena coherència amb el ministre Marlaska, consentidor de tortures”.

Sense abandonar la sornegueria, Llach va dir sentir-se com el teloner d’un concert que actua abans del “cantant important”. Aleshores va intervenir el segon tossut, l’antropòleg Manel Delgado, provocador i reflexiu com acostuma a ser sempre. D’ell, una idea per pensar-hi: que la memòria històrica no acabi sent només història i bandegi la memòria, la necessària memòria.