Oportunisme judicial

El Tribunal Constitucional ha decidit cinc dies abans de la constitució del nou Parlament anul·lar el vot telemàtic de Lluís Puig, cosa que afectarà també el nou diputat d’aquesta legislatura Carles Puigdemont. El cas del diputat Wagensberg, de baixa mèdica, en quedaria al marge. El tribunal de garanties anul·la les decisions de la mesa del 18 i el 19 d’abril de 2023, a instàncies d’un recurs del PSC, en què s’acordava de manera transitòria el vot telemàtic. El TC, una vegada més, ha sentenciat que el Parlament no és sobirà i tant hi fa el que decideixen els seus vots, ja siguin els de la mesa o el ple. L’argument és que l’acord de la mesa vulnera el dret dels diputats del PSC a les seves funcions representatives. M’haurien d’explicar si la decisió presa ara pels magistrats no vulnera els drets dels diputats que hi van votar a favor. Costa d’entendre. Però la interpretació jurídica ja té aquestes coses, a vegades. Si la decisió pot costar d’entendre, el temps en què s’ha decidit, sentenciat i comunicat no sembla fruit de la casualitat de l’agenda del tribunal. Sobretot tenint en compte que seria del tot irrellevant si ja s’hagués publicat al BOE la llei d’amnistia, en lloc de fer-la ballar entre el Congrés i La Moncloa. La gestió dels temps processals, el moment en què prenen determinades decisions els tribunals, ja ni sorprèn perquè les suposades casualitats han estat una constant al llarg de sis anys i mig. O tenim un poder judicial que està a la lluna, o fa de la casualitat una causalitat permanent i de la gestió del temps una eina de repressió. Mentrestant el concepte lawfare sembla fet a mida només per a Pedro Sánchez.