No s’entén (tres reflexions preelectorals)

No s’entén. No s’entén que tots plegats no tinguem clar que una cosa són els mapes polítics, resultat d’unes eleccions, i una altra, els mapes que dibuixa la realitat social. És com si confonguéssim el plànol d’una casa –en aquest cas, d’un parlament–, amb un mapa de carreteres –en aquest cas, de tot un país–. Vull dir que no s’haurien de confondre els diversos pesos dels partits que ens representen al Parlament amb la diversitat de tota una societat, bona part de la qual ni tan sols se sent interpel·lada per la política.

D’aquesta confusió, poc o molt, en participa tothom. Per començar, els mateixos partits. I llavors els periodistes i els analistes polítics. I també la mateixa ciutadania polititzada que ara veiem el món a través d’unes xarxes que, donant-nos sistemàticament la raó, ens acaben de deformar la realitat. La confusió és causada, és clar, per les mateixes regles de joc polític democràtic en què, un cop fets els recomptes de resultats electorals, com a la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. És a dir, on desapareixen tots els que no tenen dret de vot, desapareixen els que s’han abstingut o han votat en blanc o nul i desapareixen els que no arriben a un mínim de representació. Això no resta legitimitat als que obtenen un escó, però és innegable que els resta representativitat social.

En les darreres eleccions catalanes, per posar un cas, el guanyador tot just va aconseguir la confiança del 16% del cens electoral. Si hi afegíssim els que no tenien dret a vot, no passaria del 13%. De manera que és patètica –fa patir– la interpretació que fan els socialistes espanyols d’aquest esquifit 13%, sobre si s’ha canviat de cicle polític, si s’ha enviat l’independentisme a la paperera de la Història o si ha guanyat l’estratègia del perdó –és a dir, perdonavides–, la concòrdia i el retrobament que es veu que ens han aplicat unilateralment. I era patètic –feia patir– el Salvador Illa del 13% exigint a la resta de partits independentistes –que sobre el total de població en edat de votar sumarien un 21%– molta “humiltat”, amb un castellanisme repetit que ja anunciava, involuntàriament, el seu nivell de preocupació pel futur del català.

En segon lloc, tampoc no s’entén que la cultura política del país no es faci càrrec que l’acció política es fa en relació al poder que tens. I que el poder depèn de la força obtinguda més enllà d’uns resultats electorals. Perquè una part de la força te la dona el nombre d’escons al Parlament i el pes que tens al govern, sí. Però també depens de la força que obtens dels poders fàctics i simbòlics: de la banca, de les patronals i sindicats, dels mitjans de comunicació, dels moviments veïnals, dels pagesos, de les ONG... És coneguda la ingènua resposta de tot un Lenin quan li parlaven del poder de l’Església: “Quantes divisions té el papa?” Cap govern, ni amb una gran majoria darrere, no té tot el poder. I esperar que els partits es guiïn només per la coherència estricta del seu programa és no entendre de què va la partida.

A la política catalana li sobra esteticisme –presentat com a coherència ètica–, i li falta molta consciència de què és el poder per entendre les tàctiques i estratègies a què cal recórrer, sense fer tants escarafalls. Caldria superar aquest hipermoralisme que descobreix i assenyala cínics, mentiders i traïdors a cada cantonada. I només que fóssim capaços d’observar com també utilitzem el nostre petit poder domèstic, laboral, veïnal, i fins i tot en les relacions d’amistat, ja ho hauríem entendre.

Finalment, en vigílies electorals, no s’entén que hi hagi tanta distància entre els interessos reals de l’elector i allò que ofereix el partit a qui es dona el vot. Per posar un cas incontestable, costa molt d’entendre que qui voldria pagar menys impostos voti partits que són còmplices directes de la depredació fiscal que pateix el país i que, si no hi fos, permetria alleugerir-ne la pressió i fer millors polítiques socials. No s’entén que els mateixos que permeten aquest espoli denunciïn amb cara de pomes agres l’estancament econòmic de Catalunya i que això no indigni els empresaris i sindicats. No s’entén que els qui han emmudit davant la repressió policial i jurídica de l’independentisme, fent el distret, ara es presentin com a valedors de la concòrdia. I no s’entén que els qui tenen permanentment la paraula “llibertat” a la punta dels llavis, només l’usin com a arma per mantenir la relació colonial de subjugació dels catalans a la metròpoli. No: no s’entén.