Crear un personatge per sobreviure

M’encanta Cary Grant. Potser és el meu actor favorit: sens dubte, ho és pel que fa al cinema clàssic de Hollywood. El cas és que em fascina que el seu rostre pugui ser tan simpàtic i alhora pugui expressar alguna cosa fosca i fins sinistra. Devia ser Alfred Hitchcock el primer a adonar-se’n i així explorar-ho a Suspicion (1941). L’actor hi interpreta un vividor del qual l’esposa, una dona rica amb qui s’ha casat recentment, sospita que l’enverina per quedar-se’n la fortuna: aquell got de llet il·luminat que Grant, amb expressió ombrívola, puja per les escales de la mansió. En un altre film encara més extraordinari, Notorius (Encadenats, 1946), Hitchcock va seguir explorant-li l’ambigüitat fent-lo interpretar un agent dels EUA que sedueix la filla d’un espia nazi: aquella seqüència en què va fent-se petons amb Ingrid Bergman mentre, a través d’una trucada telefònica, la traeix consentint que, per obtenir informació, ella sigui forçada a casar-se amb el cap del grup nazi resident al Brasil.

El domini gestual de Cary Grant també fa que el recordi a La terrible veritat (The Awful Truth), film de Leo McCarey que, a l’assaig A la recerca de la felicitat, el filòsof Stanley Cavell vincula a les “comèdies de remariage”: una dona i un home que han fracassat en el seu matrimoni es retroben i, després de molts embolics, es reconcilien per refundar la seva relació. En un moment d’aquesta pel·lícula, el personatge de Cary Grant veu com la seva exdona (Irene Dunne) es disposa a ballar amb el seu futur espòs: la tristesa del seu rostre va mudant cap a la joia en observar la poca traça com a ballarí del seu rival. Grant va protagonitzar moltes altres comèdies tenint sovint com a paternaire Katherine Hepburn: Quina fera de nena!, Holiday, Històries de Filadelfia, etc. Comèdies esbojarrades en les quals, a la manera de les comèdies de Shakespeare, es qüestiona el binarisme masculí-femení, s’inverteixen rols i Cary Grant fins pot aparèixer amb roba de dona. No li va importar afeblir la seva masculinitat d’acord amb un encisador sentit de l’autoironia: una altra qualitat que em fa apreciar-lo. Un actor juganer amb una facilitat per encarnar la lleugeresa. Tanmateix, també la gravetat. Al segon Tu i jo (1957) de Leo McCarey es comporta com un frívol fins que s’enamora d’una dona (Deborah Kerr) i el seu semblant adquireix gravetat (la seriositat de l’amor que muda la vida) mentre es passa de la comèdia al melodrama.

Amb aquesta estima per Cary Grant, vaig disposar-me a veure Archie, la minisèrie dirigida per Paul Andrew Williams i protagonitzada per Jacson Isaacs (que encarna el cèlebre actor d’una manera prou convincent) que Filmin ha penjat a la seva plataforma. El títol m’hauria d’haver avisat: Archie és el diminutiu del nom real, Archibald (Alexander Leach), de l’actor. I és així que, més que una exploració en la seva carrera cinematogràfica i en el seu treball interpretatiu, fa una reconstrucció fragmentària de la seva vida a partir d’aquesta idea: “Vaig crear un personatge per poder sobreviure.” Segons la sèrie, ho va dir el mateix actor quan, en els seus últims anys, voltava pels EUA amb el xou Una nit amb Cary Grant. Archie comença així, i a vegades retorna al xou, per anar reculant en el temps alternant diversos períodes, fent atenció especial a la relació que Grant va mantenir amb la quarta esposa, l’actriu Dyan Canon, amb qui, quan tenia 62 anys, va tenir la seva única filla, Jennifer Grant: no és per res que una i altra siguin les productores executives de la sèrie. En tot cas, a què va sobreviure? A l’empremta d’una infantesa dissortada a Bristol, on va néixer l’any 1904: la família era pobre, el seu germà va morir de petit, el pare era un gandul i maltractava l’esposa. Deprimida aquesta per la mort d’un fill, el seu marit va ingressar-la en una clínica psiquiàtrica i va dir-li al petit Archie que la seva mare havia mort. De joveníssim, Archie va marxar als EUA amb un grup d’acròbates. Va quedar-se a Nova York. No tenia relació amb el pare, que se’n van desentendre. Quan ja era famós, l’home va contactar-lo i li va confessar que la mare era viva. Aquí va començar una relació problemàtica: la sèrie presenta Elsie Leach com una dona autoritària i possessiva (quasi com una mare dels films de Hitchcock) de qui el fill fugia amb un cert sentiment de culpa, tot i que, tal com se’l mostra, va saber perdonar-se, com d’altres coses, amb autocondescendència. No deixa de ser una pel·lícula: sobre Archie i una mica sobre Cary Grant, però aquest és millor en les que va protagonitzar.