Tribuna
Europa errant
“Anàvem més bé quan hi havia només un mercat comú, amb objectius econòmics clars i ampliant-lo a poc a poc, al qual els estats que no hi eren es delien per entrar
“Estem oblidant la història, menyspreant les lletres i les arts, renegant la tradició, relativitzant la moral, i apostant, fins i tot en l’àmbit de les relacions humanes, per una mal anomenada “intel·ligència artificial”
Enguany hi ha Jocs Olímpics, a París. Curiosament, en el cartell oficial, obra d’Ugo Gattoni, no s’hi veu cap bandera francesa. Un altre detall molt comentat és que la creu que corona la cúpula de l’hotel dels Invalides ha desaparegut. Atès que es tracta d’un dibuix d’estil search and find de tota la ciutat i que l’edifici encara és identificable, pot semblar que no n’hi ha per a tant, però és que sempre desapareix el mateix: el que ens identifica. I sí, n’hi ha per a tant.
Quan es preparava el tractat per establir una Constitució per a Europa –que hauria entrat en vigor el 2006–, el president francès Jacques Chirac es va oposar a cap referència al cristianisme, perquè “les arrels d’Europa són tan cristianes com musulmanes”, una ximpleria que ja forma part del pensament únic oficial. Aquell tractat despertava inquietud, concitava rebuig i per sort va fer mala fi; el va substituir el Tractat de Lisboa (2007), aprovat amb discreció, sense debats públics ni referèndums. El papa Francesc va comentar, el 2019, no pas ex cathedra sinó en una conversa d’avió amb periodistes: “No han volgut esmentar les arrels cristianes, però Déu s’ha venjat!” Una facècia? Segurament, però fa diana en el que és primordial i ens hem deixat prendre.
¿Quan se’n va anar a fer punyetes la mal anomenada “construcció europea”? Per copsar la davallada, només cal comparar les cançons que guanyaven Eurovisió en altres temps, com Waterloo i Hallelujah, plenes d’optimisme i d’alegria innocent, amb les aberracions ètiques i estètiques exhibides avui dia, que anuncien un món on cap persona sensata voldria viure. Alguna cosa s’ha perdut d’ençà que el 1954 Alcide de Gasperi deia: “Si amb Toynbee jo afirmo que en l’origen d’aquesta civilització europea es troba el cristianisme, no pretenc introduir cap criteri confessional exclusiu en l’apreciació de la nostra història. Només vull parlar de l’herència comuna europea…”
Anàvem més bé quan hi havia només un mercat comú, amb objectius econòmics clars i ampliant-lo a poc a poc, al qual els estats que no hi eren es delien per entrar, que no pas quan es van decidir a fer una federació sense govern visible que elabora milers de normatives d’obligat compliment per a uns estats progressivament buidats de sobirania. A veure com s’ho faran per recuperar-la a mesura que es vagi veient que ens en depèn la supervivència com a societats lliures.
Per exigències d’un guió que no coneixem i en què ens ha tocat fer de comparses, estem oblidant la història, menyspreant les lletres i les arts, renegant la tradició, relativitzant la moral, i apostant, fins en l’àmbit de les relacions humanes, per una mal anomenada “intel·ligència artificial”. Artificial, sí; intel·ligència, no. Perquè servirà per fer passar per natural l’estupidesa promoguda per la burocràcia de proximitat actuant al dictat d’un ens no directament responsable davant els electors, i això serà la més concreta plasmació del Castell de Kafka que hagi assolit la humanitat.
Arribats a aquest punt, hi ha dues opcions: o fer un Trias i dir “que us bombin a tots”, o replantejar totes les “lleis comunitàries” en sentit confederal. La primera és difícil, però no impossible. No sembla pas que el Regne Unit hagi caigut en l’Hades com anunciaven aquí els analistes de regadiu, però si no va més bé és perquè no tots els problemes venen de Brussel·les. La segona és molt complicada, i les divergències entre els socis seran inevitables. Es tracta de no perjudicar ningú, ni destruir sectors econòmics sencers. Es tracta d’entendre que primer són els de casa i que això val tant per a la gent, promovent la natalitat i l’ocupació, com per a l’agricultura, recuperant-ne el protagonisme i la qualitat, i per a la indústria, castigant-ne la deslocalització. Es tracta d’entendre que mantenir una guerra de desgast contra Rússia per país interposat, com li ha tocat fer a Ucraïna, és una jugada condemnada al fracàs –si Napoleó no se’n va sortir, imagineu què pot fer Josep Borrell disfressat de militar–, i tantes coses més com el deliri d’intentar castigar Israel premiant els assassins de Hamàs.
Qui ignora la seva història està condemnat a repetir-la, i qui no creu en la pròpia identitat i els propis valors no la repetirà perquè està condemnat a l’extinció. Ningú construeix res que perduri si no té una certa idea de la transcendència, si no se sent orgullosament hereu del seu passat i protagonista del seu futur.
