A Laporta se li entén tot

Si una cosa no sap fer Joan Laporta és mentir. No és que no ho faci: és que la seva expressió corporal el delata quan vol encolomar garses per perdius. Ho va fer amb les declaracions de dimarts passat, quan explicava que va destituir Xavi Hernández per les seves opinions sobre la situació econòmica i esportiva del Barça, per la falta de fe en l’equip i pels alts i baixos del darrer tram de temporada. Perquè, en realitat, el club ja tenia un pre-acord amb Hansi Flick des del moment que Xavi, acorralat per l’atonia de l’equip i per la pressió mediàtica, va anunciar que no continuaria després del maig. Quan la situació va començar a fer el tomb, el clima social i esportiu va canviar i Xavi se’n va desdir. Però llavors ja era tard perquè ja hi havia massa qüestions tancades amb Flick com per deixar-lo penjat. “Tot anava forçat”, ha dit Laporta. Per això va entomar el repte de fingir que l’acord de mantenir Xavi anava de veres perquè convenia mantenir un clima de tranquil·litat, però les seves llàgrimes eren de cocodril. Sabia que, encara que els resultats acabessin avalant el de Terrassa, el rellevaria en acabar la competició. Les declaracions de l’entrenador amb un to de peix bullit resignat van ser només la cirereta del pastís enverinat que la junta ja tenia preparat, amb la filtració de la llista de baixes de la propera temporada per provocar malestar en l’equip i els titulars de la premsa afí a punt per crear un ambient de crisi. Ara Laporta espera que Flick calmi el neguit dels barcelonistes. Però qui ho ha de fer és ell, perquè el Barça és un transatlàntic que navega amb sobrepès i l’equip només és com l’orquestra, que pot tocar bé o malament, que pot portar més gent o espantar-la, però que, en definitiva, el que compta és que el vaixell no s’enfonsi i que els socis i propietaris no se l’hagin de vendre per ferralla. I quan Laporta parla del futur, fa tot l’efecte de caminar dalt d’un filferro.