Psicomàgia

M’explica l’amic Teo –un italià milanès amb tendència al sospir– que ningú s’ha entretingut mai a analitzar la filosofia del sospir, la naturalesa intrínseca d’aquestes aspiracions fortes i llargues seguides d’exhalacions sonores que tothom ha fet alguna vegada a la vida. Hi ha sospirs alliberadors, sospirs d’impotència, de cansament, de frustració, d’avorriment, d’amor i de cabreig, d’ànsia, de nostàlgia i de desig. El sospir –que denomina unes postres tradicionals de la gastronomia del Perú– no respon només a una necessitat purament biològica: si passéssim gaire temps sense sospirar faríem que els pulmons fallessin; gràcies al sospir aportem aproximadament el doble de volum que una respiració normal i evitem el col·lapse dels alvèols. El sospir també és una reacció física a un estat emocional, i per això serveix com a vàlvula d’escapament per deixar anar pressió quan som a punt d’explotar, com prémer el botó per activar una mena de reinici mental molt psicomàgic. Sospirar i rebufar no és ben bé el mateix. El sospir té, si voleu, un tarannà més literari que el rebuf o l’esbufec. Fent un pas més en la filosofia del sospir, he descobert que existeix el sospir fisiològic, basat en els animals, una tècnica respiratòria que consisteix a realitzar una respiració lenta amb càrrega profunda. Millora l’estat d’ànim i incrementa l’eficiència dels pulmons. Els gossos, infinitament més llestos que nosaltres, ho solen fer per calmar-se. Ja ho veus, Teo, ens posem de quatre potes i sospirem: la calma està assegurada. I la performance, també.