Més incògnites que certeses

Ahir vam tancar la carpeta de les europees i una campanya en què alguns candidats s’han esgargamellat, com han pogut, per parlar de l’objecte de les votacions, mentre que d’altres només enviaven missatges pensats pel sainet que comença avui a la Ciutadella. Aquest dilluns es constitueix el Parlament de la quinzena legislatura i el repartiment d’escons sorgit de les eleccions del 12 de maig dificulta qualsevol previsió. Per més forçat que ens pugui semblar, Illa podria assolir la presidència de la Generalitat amb una carambola similar a la que va dur Collboni a l’alcaldia de Barcelona: ja hem vist a la capital que els comuns no fan fàstics a aquests invents estrafolaris quan es tracta de beneficiar-se’n ells o de beneficiar els seus socis prioritaris. Tot i així, aquesta vegada es necessitaria el concurs de Vox, per acció o per omissió, i potser els d’Albiach hi tindrien més escrúpols. O no. A l’altra banda no hi ha cap opció, per més que Puigdemont i els seus repeteixin des de la nit electoral que es veuen capacitats per fer un govern en minoria: és una senzilla operació de sumar i restar. Només ho podria arribar a plantejar als altres partits independentistes en el moment que hagi obtingut l’improbable suport extern dels comuns o els socialistes, suport que no seria gratuït, és clar. Davant una possible repetició electoral, Junts torna a treure una ocurrència de l’any 2014, la mal anomenada llista única. Mentre ERC ha anat al davant, no se n’havia sentit dir més: només faltaria que els de Junts haguessin de ser la comparsa d’un candidat republicà. És clar que això té més a veure amb les ganes de desgastar Esquerra que amb una oferta factible, cosa que significa que no s’ha après la lliçó d’aquest 2024, la que explica que si l’independentisme d’esquerres baixa massa els números no surten. O que s’ha après massa bé i que només es tractava d’això.