De set en set
Màrius Gifreda
Per poc que s’hagin freqüentat les hemeroteques dels anys trenta, quan compartien pàgina Josep Pla, Mercè Rodoreda, Just Cabot, Josep M. Planes, Eugeni Xammar, Gaziel o Josep M. de Sagarra, ja no es pot escriure a cap paper si no és amb mà tremolosa, paralitzats per la tristesa i la vergonya. No retrobarem mai més, potser, aquella alegria del dir, aquell enginy juganer i maliciós alhora, la fina cremositat amb què aquells benaurats pioners feien lliscar l’aridesa d’una llengua que Fabra feia quatre dies que havia polit. Un d’aquells periodistes que mereixen monuments a cada cantonada era l’oblidadíssim Màrius Gifreda, novel·lista, dramaturg, membre dels Evolucionistes, propietari de la Gaseta de les Arts, col·laborador de les revistes Mirador, D’Ací D’Allà o Imatges (fullejades avui, encara posen els pèls de punta per la gosadia visual, per l’elegància, per la connexió europea que teníem a tocar), però també de La Veu, La Publicitat o el satíric El Be Negre. Julià Guillamon, en la biografia de Palau i Fabre, el descriu com “un noi ric” que es dedicava a viatjar (al Pròxim Orient, als països escandinaus i, sobretot, a París, Londres i Berlín) i que treballava, a estones, de decorador, l’ofici chic de l’època, l’únic on es tolerava la modernitat perquè feia joc amb el rebedor. És un retrat una mica injust, que Marc Soler, mentre prepara una “antibiografia” de Gifreda, comença a corregir amb l’edició de tres de les seves peces escèniques, la seva vessant menys coneguda, publicades per l’Institut del Teatre. Ja que no som tan bons com els mestres, com a mínim, siguem agraïts.