Mòbils sota control

Llegeixo informació sobre l’enèsima proposta d’un govern per exercir més control sobre l’accés dels més joves als telèfons mòbils, tauletes i altres dispositius similars. El plantejament, que es vol elevar al rang de llei per tal que sigui d’obligat compliment, inclou entre les idees estrella l’obligació d’instal·lar als mòbils dels menors d’edat un sistema de control parental, aquella eina que els pares volem imposar i els fills volen esquivar. Ja em sembla bé, que es miri de regular més i millor l’accés dels menors a una arma de destrucció (de ments) massiva, però de poc servirà qualsevol regulació, sota el meu criteri, si no es parteix d’una concepció realista de la qüestió: és molt difícil, per no dir gairebé impossible, posar fre a la velocitat amb què els dispositius s’han escampat entre persones molt joves. D’entrada se’ns demana, als progenitors, que estiguem molt més pendents dels fills i dels aparells. Com, si ells disposen d’un bon grapat d’estratègies per saltar-se la nostra inspecció? També se’ns aconsella que passem més temps fent activitats amb ells, com si els adults no haguéssim transitat per una etapa a la nostra vida en què, als pares, els volíem com més lluny millor. A més, amb el cost que té la vida, a veure qui pot treballar menys hores i viure amb menys ingressos. Una altra opció és que els joves estiguin entretinguts amb activitats extraescolars que tinguin vetat l’ús del mòbil, sobretot tenint en compte que la tendència els du cada cop més a no tenir deures fora de l’aula. És una gran idea, llàstima que el preu de tota l’oferta ens obligui a treballar tant com sigui possible per sufragar-la, disposant encara de menys temps lliure per orientar-los. És el peix que es mossega la cua. Davant aquest escenari, l’esperança és l’educació, la claredat, la confiança, i resar tres parenostres al dia en el cas de qui sigui creient.