‘Un cor furtiu’
Facilita l’accés als 84 anys de vida de Josep Pla, tan densament rics
Els lectors de Josep Pla estem de festa major: el Dr. Xavier Pla (no són parents) acaba de publicar una vida del grafòman de Palafrugell titulada Un cor furtiu. 1.500 pàgines amb “tot” sobre el prosista nascut el 1897 i mort el 1981 i, és clar, molt del segle XX català, espanyol i europeu. I quan diem “tot”, volem dir tot el que no trobem en els 45 volums de l’Obra completa o, atenció, tot el que cal corregir o completar. I és que J.P. era un artista de la ploma, no un autobiògraf ni un historiador, és a dir, que en les 35.000 pàgines que ens ha deixat ha pogut mentir, modificar, amagar..., sempre que literàriament o per pudor li hagi convingut. Les cèlebres relacions amb les dones –mitja dotzena llarga–; els ets i uts amb altres escriptors, polítics, família, amistats –poques–; els quefers periodístics amb col·legues i mitjans –als vint i pocs anys ja era el cronista més celebrat del país–, etcètera. Per als alt-empordanesos, només un detall d’El cor furtiu: resulta que Met Miravitlles, del carrer de Peralada, va ser un pretendent insistent –passin-me la rima– d’Adi Enberg abans que la bella filla del cònsol danès fos la parella de més llarga durada de l’autor d’El quadern gris, i una cosa que no està mai bé: com si fos un Màrius Cabré avant la lettre, presumeix –i potser és fals– d’haver-s’hi enllitat.
El llibre de X.P. és un regal que incita a dues actituds de lectura: el nostre amic Josep Valls, gran planià, que va tractar l’autor durant set anys i que n’ha publicat alguns llibres, va llegir les 1.500 pàgines d’Un cor furtiu en dos dies. Servidor –i perdonin– se’l dosifica: ara estic tot just a la meitat perquè no em plau la idea que se m’acabi. I el que se sol repetir quan es tracta de la vida d’un escriptor: que va destinada només als que l’han llegit, si no tot, una part. Cert, però no ben bé. Un cor furtiu, molt ben escrit, facilita l’accés als 84 anys de vida de J.P., tan densament rics en tota classe d’experiències, afanys i contradiccions que el relat biogràfic es pot llegir com una mena de... novel·la?, serial? Parlant de serials, si J.P. hagués estat americà, anglès o fins i tot francès, després del que ens ofereix X.P., segur que ja se n’estaria rodant més d’un que faria ombra a Downton Abbey i Breaking bad.
