L’alegre cafeteria de l’Eixample

Ahir al matí era un moment assenyalat per fer canyes. Això de fer canyes –beure cervesa a còpia de preses petites, servides en un got, tirades a pressió– és una cosa festiva, lúdica, i s’acostuma a acompanyar d’un estat d’ànim positiu, bon humor, somriures, conyes entre amics. Hi ha, però, l’altre extrem, el del solitari, el desenganyat, el trist, l’amargat, el derrotat, una ànima en pena dempeus a la barra, fent desfilar un rere l’altre els vasos de cervesa, abraçat a l’autoengany que si l’alcohol és de baixa graduació i es consumeix a petites dosis, sembla que no faci mal.

Ahir, l’endemà de les eleccions europees, hi havia motius de sobra per celebrar alegries i també per ofegar estats depressius a l’entorn d’unes canyes. Ja ho tenen, això, els processos electorals, que n’acontenten uns i en deceben uns altres. Ni que fos per festejar la mort política del rival polític, eren molts els que ahir tenien un argument per alçar el beure que porta el nom de l’individu que personifica aquesta defunció. A l’homenatjat, després de destil·lar tant d’odi durant tants anys, només li queden dues opcions: o canviar-se el nom si no vol que li facin brometes o, com diria l’estimada col·lega Mireia Rourera, amb la seva forma directa de dir les coses, tirar-se al drinking.

Això de les canyes és una manera molt ibèrica de ventilar les coses que passen, fer-les anar coll avall. Hi ha una forma de fer diferent, més civilitzada, més pulcra, també més finolis, fer un cafetó a primera hora del matí en una de les cases especialitzades que han obert en els últims temps a Barcelona. Estan posades com a pulcres espais de refinament i els clients hi acudeixen en peregrinació moguts pel dit de qualsevol influenciador de voluntats amb milers de seguidors a les xarxes socials; no pas el dit que assenyala el camí, sinó el que tecleja al dispositiu per recomanar una activitat de consum concreta.

La clientela d’aquests llocs de moda acostumen a ser joves europeus, ja siguin turistes o residents a la ciutat, que converteixen l’acte simple de despertar-se amb un cop de cafeïna en un acte de culte a l’última tendència consumista imposada, que d’això es tracta, consumir i demostrar que també es forma part del col·lectiu que està a l’última. El procés és sempre el mateix: cafè, passar per caixa, un xarrup, una foto i difusió a les xarxes amb un somriure vanitós.

No semblaven preocupats per gaire cosa més, els joves que ahir fins i tot feien cua al carrer per fer un cafetó en un d’aquests llocs obert recentment a l’Eixample. Ben segur que si no eren italians, eren francesos o belgues, tal vegada alemanys o holandesos. Tots ells, integrants d’un país on diumenge les tendències d’ultradreta van fer un salt exponencial en les preferències dels seus electors. Un fet prou preocupant perquè se li indigesti a qualsevol l’esmorzar, el cafè, les vacances i tot el que vingui darrere.

El mapa polític resultant, l’Europa de l’odi que s’acosta, és preocupant. Ho és per a molta gent, però no per a aquests joves més preocupats per no faltar a la seva cita amb la tassa de cafè de disseny. Com si res no hagués passat, com si el Vell Continent no s’estigués esquerdant als seus peus per deixar pujar nuvolades de sofre, ferum d’un infern que semblava per sempre més enterrat.