El regal de la mestra

Comença a ser una tradició, quan arriba aquesta època de l’any. El missatge que alertava que ja s’acosta el dia devia arribar a finals de maig: “Què? Farem un regal a la mestra?” És una pregunta retòrica perquè tothom sap que al darrere vindran una vintena de respostes tan similars com esperades, del tipus: “Per mi, sí”, “Per mi, OK”, “Per mi, val”, “Sí, OK, val...” Mai falla el missatge de qui veu un excés de generositat en la proposta –sempre s’identifica amb un “A mi ningú em fa un regal per treballar”–, ni de qui, sí però no, que vol dir que està d’acord a fer un regal conjunt però que posarà traves a qualsevol idea que es plantegi. Un cop s’ha acordat que sí, que el grup de mares –i estranyament algun pare– organitzaran la compra d’un present, el següent pas és decidir quants diners s’hi destina per família. Dos, tres, cinc...? Algú proposa tenir un “detallet” amb les mestres de les assignatures complementàries però en tenen tantes, de mestres i de complementàries, que tocarien a un bolígraf per cap. I resulta que les mares del B han regalat a la seva tutora un sopar en un restaurant amb estrella Michelin, així que a veure com et presentes tu ara amb un tub amb tinta. Descartat fer cinc o sis regals idèntics perquè la vaca no dona per a tant, arriba el temut moment: decidir què es compra aquest any. Ràpidament es fan dos grups: les que volen invertir la recaptació en un recordatori que inclogui els 25 noms de la canalla i les que pensen –pensem– que les mestres s’aprecien molt els nostres fills però, si jo estigués a la seva pell, l’última cosa que voldria és dormir sobre un coixí que em pot fer ressorgir en forma de malsons els pitjors moments del curs. Tothom participa en el regal i un any l’encertes molt; un altre, ni fred ni calent, i un altre comets una cagada en tota regla. Un resum, ni més ni menys, del que és la vida.