Falangisme trumpista

Fa just un any, n’hi va haver prou amb unes quantes trucades entre les seus madrilenyes de Ferraz i Génova per deixar Xavier Trias i Ernest Maragall, Junts i ERC, amb un pam de nas. PP i Comuns van donar l’alcaldia de Barcelona a Jaume Collboni, amb l’argument que calia evitar a tota costa un alcalde independentista. Ho recordo perquè només han passat dotze mesos i a la mesa del Parlament s’ha produït, justament, la situació inversa. A la Ciutadella el PSC s’ha quedat sol i perplex, amb la presidència de la Generalitat una mica més lluny.

Un any, en política, pot ser una eternitat. En aquest temps, la ruptura entre el PSOE i el PP s’ha fet total, duríssima i a mort. Fins al punt que la batalla política s’ha traslladat als jutjats, amb jutges de partit intentant influir en les campanyes electorals amb la connivència de mitjans de comunicació que fa temps que han perdut el contacte amb el periodisme, si és que algun dia n’hi van tenir. El règim derivat de la Transició –basat en l’alternança de partits dinàstics dins d’un estat fort i autoritari– trontolla, mentre l’opinió pública espanyola va basculant, cada cop més, cap a les posicions de xoc que remeten a la ruptura dels anys trenta. L’herència falangista s’empelta de trumpisme i fa encara més agressiu el nacionalisme espanyol.

El fet és que mentre els partits polítics de Madrid i les institucions de l’Estat es degraden, l’independentisme té una oportunitat d’or. Recuperar la unitat equival a formar un bloc amb estratègia pròpia, orientat a buscar i guanyar un referèndum reconegut internacionalment, sense límit temporal, però amb tota la voluntat d’aconseguir-lo. El sistema polític espanyol no té capacitat de reforma ni de regeneració i continuarà avançant cap al col·lapse, com ha passat recurrentment al llarg dels dos últims segles. I aquí és on es pot obrir una finestra d’oportunitat que doni sentit al fil de continuïtat del catalanisme.