Sant Narcís, amb ànima de poble

He tornat a passejar per Sant Narcís. Va ser durant la festa major, i vaig recuperar la sensació que una part de la gent que hi viu se sent Sant Narcís com un poble més que no pas com un barri de Girona. I fa vida de poble. Aquells dies hi havia un escenari muntat davant l’església dedicada al patró de Girona i amb atraccions de fira a l’altre costat de la plaça. Sota les voltes, els veïns hi preparaven dinars populars, mentre que a la Penya Barcelonista servien vermuts. El centre cívic, lloc de reunió dels veïns, tenia el bar tancat, però una llarga barra a fora servia per subvencionar els actes de la festa, que van ser molts i diversos.

Sant Narcís forma part dels meus records infantils. Llavors, d’aquell barri nou que va fer construir l’Obra Sindical del Hogar, inspirada, segons llegeixo, en les colònies Siedlung alemanyes, en deien “les cases barates”. El projecte era del 1944, es va començar a construir el 1948 i les primeres cases es van entregar el 1951. L’arquitecte va ser el gironí Ignasi Bosch Reitg, que va construir el nou conjunt urbà, on hi havia camps, a l’entorn d’una plaça porxada que concentrava els serveis essencials: església, comerç, escoles, local social... Eren edificacions unifamiliars aparellades, i també hi havia blocs de quatre plantes.

Els meus records venen donats perquè el meu poble, Santa Eugènia de Ter, no tenia església, i després de la primera comunió, que com que anava als Maristes vam fer a la catedral de Girona, tocava anar a missa a Sant Narcís. Hi havia llavors un mossèn a qui deien Mossèn Cassola. Anys després vaig saber que es deia Joan Mateu i el motiu li venia perquè la família tenia botiga d’olles i cassoles. Molt aviat vaig substituir la missa dominical per la visita a l’Hogar del Productor, que era com en deien del centre cívic actual. Allà es podia jugar al futbolí, a ping-pong i al billar, i a mesura que passaven els anys deixaves una activitat i passaves a l’altra. També recordo la festa major, amb un envelat al mig de la plaça Assumpció i amb cantants i grups de molt primer nivell, com també els tenien al juliol a Salt i al setembre a Santa Eugènia de Ter.

Aquell grup de cases potser estava inspirat en Alemanya, però jo crec que retirava més a l’aspiració del president Macià de la caseta i l’hortet. Sant Narcís es comunicava amb Santa Eugènia pel pont del Dimoni, i amb Girona, per l’avinguda de Sant Narcís. El barri quedava aïllat per les vies del tren gros i dels trens petits d’Olot i Sant Feliu. Sí, es travessaven les vies, però era una barrera que marcava molt. Encara ara la presidenta de l’Associació de Veïns parla d’“anar a Girona”. La ciutat era un altre món. Després les vies van deixar pas al parc Central i a la plaça d’Europa (les obres del TAV van tornar a dividir Sant Narcís del centre de la ciutat). L’associacionisme veïnal és fort a Sant Narcís. Tenen problemes diversos i són combatius. Però s’organitzen, fan coses, que diria aquell, i mantenen un esperit de poble que és difícil de trobar en altres barris de la ciutat de Girona. Tenen problemes d’aparcament i encara se senten aïllats del centre, però lluiten perquè no sigui així, perquè són Girona, encara que volen mantenir l’ànima de poble que té Sant Narcís.