Rull

Detecto que més enllà de les especulacions sobre el pacte que ha permès a Josep Rull presidir el Parlament i la sorpresa generalitzada quan va aparèixer el seu nom, la seva elecció ha generat un consens agradable, fins emotiu i tot. Per això no m’ha sorprès que avui coincidíssim amb el periodista i articulista d’aquest diari Tian Riba a parlar de Josep Rull. Podria haver decidit buscar una alternativa a aquest article. Llarena, els fiscals i el Suprem en pes podrien haver estat una bona excusa, però em temo que ens donaran argumentari per dies. Sembla que hi ha una certa unanimitat (i això en l’independentisme és tot un repte) que el tarannà de Josep Rull encaixa com un guant a la presidència del Parlament i com a segona autoritat del país. A banda d’aquest element, gens menor, em satisfà que la institució del país que ens representa a tots l’hagi elegit, un reconeixement a la dignitat de tots els que han patit presó i exili. En aquella tardor convulsa i il·lusionant de l’1-O, Josep Rull segurament era per a molts un actor secundari. Confesso que el vaig descobrir el dia del seu al·legat final al convent de les Saleses Reials de Madrid davant el tribunal de Marchena. Catorze minuts d’un dels discursos més dignes i emotius que es van sentir en aquella sala. El seu to, la seva confrontació pausada però irreductible malgrat el pes dels setze anys de presó que li demanaven amb un argumentari ridícul. Aquell dia vaig pensar en el tribunal i com es podrien atrevir a condemnar un home com aquell. Com els va dir vostè, senyor Rull, l’esperança és més poderosa que la por.