Sobre la divulgació mèdica

Un lector de setanta-dos anys m’escriu sobre el programa de televisió “Más vale prevenir”, que s’ha centrat dues o tres vegades en la mateixa malaltia: el càncer. Aquest lector vallenc no dubta de la bona intenció dels programadors, que desitgen divulgar les causes i els efectes d’aquesta malaltia, però opina que, al costat dels aspectes positius de la informació, hi ha també conseqüències força negatives.

No he vist aquests programes, però els punts de vista que exposa la carta són molt dignes de tenir en compte. És veritat que avui dia hi ha molta gent que per la seva edat, el seu estat de salut o el seu caràcter està afectada per una obsessió davant la malaltia, i determinades informacions les pertorben psicològicament. Estan pendents de la televisió, de la qual volen aprendre una colla de coses que molt sovint augmenten la confusió i la preocupació. No tothom està preparat per a entendre allò que es diu, com es diu i per què es diu.

Afirma el lector que parla per experiència, perquè ha viscut molt de prop tres casos de persones que han quedat angoixades després de contemplar programes mèdics. Realment, aquest és un tema molt delicat. La forçada simplificació que té un programa de televisió és un dels factors de perill, i l’altre és la dificultat que té molta gent per a comprendre el que li diuen a través d’aquest mitjà audiovisual; a vegades ja no és una dificultat de comprendre, és simplement una curiosa dificultat de saber escoltar.

Més d’una vegada haureu vist que, tot just la persona que dona l’explicació ha acabat una frase, un dels espectadors del programa fa un comentari en veu alta que impedeix que ell mateix, i els altres espectadors, puguin sentir la frase següent, que potser és la que donava autèntic sentit a l’anterior. Hi ha una tendència a “participar” en l’emissió, que sol perjudicar la “recepció”. Això és propi del caràcter d’espectacle que té la petita pantalla, on hi ha cares visibles, veus audibles i, en general, moviment. La mateixa informació arriba d’una altra manera si és llegida. Si l’article del diari o la pàgina del llibre interessa, la persona fa un esforç més concentrat i disciplinat d’assimilació i, en tot cas, pot tornar endarrere; el text escrit queda a l’abast, com a document re-examinable, mentre que la informació televisiva o radiofònica ja “ha passat” i fa possible la interpretació equívoca i fins i tot contradictòria per part de diverses persones, que acaben muntant una discussió sobre una base sovint “inventada”.

Hi ha una divertida anècdota del ministre de Sanitat belga, que fou convidat a veure una pel·lícula de tema mèdic. S’hi exposaven els greus efectes que l’alcohol produïa en el fetge. Preguntat pels periodistes què en pensava, la resposta del ministre va ser tan immediata com inesperada:

–Us prometo que des d’ara no menjaré mai més fetge!

Seria convenient que els creadors dels programes mèdics difosos a través dels mitjans populars es preocupessin molt especialment pels problemes de “tècnica de comunicació” que plantegen aquests canals, sobretot la tendència a la deformació del missatge i les reaccions psicològiques dels afectats.