Pepita Perich, ànima de la Noguera

Pepita Perich i Pujol va rebre al maig el premi Josep Irla dins dels premis Generalitat Girona. Aquest premi distingeix el gironí de l’any, i és un reconeixement a una persona per la seva trajectòria rellevant i destacable, professional o vital. Les quatre qüestions encaixen perfectament amb el que ha fet Pepita Perich al llarg de més de 40 anys a la Fundació Ramon Noguera, de la qual ha estat directora gerent des del 1987. Un càrrec des del qual va pivotar la transformació de la primera associació de familiars de les comarques gironines, l’Associació Àngelus, en la Fundació Ramon Noguera. Graduada en tècniques mercantils i administratives, postgrau en direcció i administració d’entitats del tercer sector social i membre de diversos consells assessors d’entitats gironines de l’àmbit empresarial, universitari i esportiu, Pepita Perich ha decidit jubilar-se. Sense deixar la fundació, de la qual serà vicepresidenta del patronat, que presideix Salvi Amagat. La substituirà Marina Molina, que es va incorporar a la fundació fa nou anys com a directora de projectes i que ara continuarà una feina ben feta i absolutament necessària que va començar el 1965 amb aquella associació creada pels pares per tal de tenir cura dels fills amb discapacitat intel·lectual.

De l’associació del 1965 es va passar a la fundació, que porta el nom de Ramon Noguera Sabater, el primer president d’Àngelus, i que es va convertir en el Grup FRN després de la constitució de la Fundació Mas Xirgo i la Fundació Montilivi el 2012, i la incorporació el 2015 de la Fundació Onyar la Selva. Aquest grup treballa per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual des dels àmbits social i laboral. Parlar de la Fundació Ramon Noguera és parlar de Pepita Perich, que l’ha pilotat fins a disposar de més d’una vintena de centres i serveis ubicats al Gironès, amb més de 2.000 usuaris i 437 treballadors. I oferint serveis que van des de la neteja industrial, la jardineria i els serveis forestals fins a la bugaderia, els muntatges industrials, el rentat de cotxes i camions, la confecció de joies i complements, la producció d’aliments ecològics, els serveis de càtering i la gestió del restaurant jardí La Rosaleda de Girona.

Visito sovint la fundació i m’admiro de la feina que fan. Del llarg camí recorregut entre les assistències inicials suportades per la beneficència, a ser una entitat del tercer sector social absolutament modèlica. Pepita Perich n’ha estat l’estendard, ànima i cara visible, però al seu darrere hi ha professionals de primer ordre que han fet una feina excel·lent. I entre tots, i amb el patronat al darrere, hauran d’estar alerta que cap llei d’economia social relegui les entitats del tercer sector social que neixen de la societat civil per afavorir empreses que tenen interessos econòmics. Com deia fa anys Pepita Perich, “no s’ha de treure benefici ni fer negoci amb l’atenció a les persones, ja que estem parlant del respecte als seus drets i a la seva dignitat inherent”. El model català és un model d’èxit, de proximitat, d’atenció integral i de molta solvència professional i econòmica. No espatllem allò que funciona. Pepita Perich i la Fundació Noguera en són exemples.