Neteja

Després d’haver inventat el porter automàtic, és evident que cal inventar, amb la màxima urgència, el netejador automàtic de voreres.

La clàssica estampa de la portera regant i escombrant la vorera del carrer s’ha fet cada vegada més rara, bàsicament per la disminució de porteres i, complementàriament, per la disminució de la responsabilitat d’algunes de les que sobreviuen. Abans hi havia un cert orgull de porter de mantenir net el tros corresponent de carrer, un saludable orgull fomentat per un altre fenomen que també ha desaparegut: el diàleg entre porteres. En un moment determinat del matí, les porteres sortien al carrer i es veien, i naturalment xerraven, i, tant si vols com si no vols, entrava en joc la competitivitat netejadora. Quan al número 216 van instal·lar el porter automàtic en substitució de la portera, un petit desert, una distància, un silenci s’establí entre les porteres del 214 i del 218. I així, de mica en mica, s’ha trencat la cadena de convivència que unia les porteres de l’Eixample, i les que queden han quedat abandonades –sense la solidaritat matinal– a la seva voluntat individual de neteja, que en molts casos és una voluntat més aviat feble. Hi ha excepcions, és clar: l’altre dia vaig veure una portera que no tan sols passava l’escombra, sinó que es dedicava a rascar enèrgicament les juntes de les rajoles de la vorera, i en tenia cura com si fos el seu menjador.

Ignoro si la reglamentació vigent determina que les portes han de netejar el carrer i si preveu, en cas que no hi hagi portera, qui ho ha de fer. En altres països, sí. A Ginebra una disposició estableix que les voreres dels edificis i les propietats han d’ésser escombrades abans de dos quarts de nou del matí, pels propietaris, els llogaters o, en tot cas, per les persones designades per l’administrador o el propietari.

La brutícia engendra brutícia. La incivilitat dels qui llencen papers o deixalles al carrer és afavorida per la visió de les deixalles que ja hi són. Llençar el primer paper és –com llençar la primera pedra– més difícil que llençar el segon.

Emparades per la reglamentació que ha restringit l’horari de servei, les porteres s’han anat tancant cada vegada més en el seu refugi, i la seva tradicional funció, que en certa manera tenia un caràcter de servei públic, s’ha privatitzat. Potser era inevitable. Però el que hem d’evitar és el progressiu –i col·lectiu– abandonament de la responsabilitat viària. Si a Ginebra han ordenat que en cas de nevada els propietaris o els conserges han de netejar les voreres al més ràpidament possible, aquí tenim, en comptes de nevades, una diària empastifada, i el desempastifador que ho desempastifi bon desempastifador serà.