Pam i pipa a Collboni

La CUP ho porta a l’ADN i ho han deixat clar ells mateixos des l’inici dels temps. Són tantes sigles com pistons en una sopa espessa i sempre alguna sigla més en formació. És una casa de discussions assembleàries, decisions corals, lideratges rotatoris, portaveus variats i categoria intel·lectual i moral per empatar una votació a 1.515 vots. Junts, com el seu nom indica en un món com el de la política del segle XXI, en què quan es diu blanc es vol dir negre, neix de la diàspora convergent. Són el resultat de la separació, del divorci, del trencament. Aquest és un detall que els republicans es van especialitzar a fer notar durant els anys que s’han dit de tot menys senyor. Hi ha hagut verdaders especialistes, dia sí i dia també, a proclamar que els postconvergents, abans de cridar a la unitat independentista, havien de recollir els trossos del seu mirall trencat. No els ha faltat raó en algun moment, aquesta és la veritat. I a la situació s’hi afegeix aquests dies el trencament de la fins ara monolítica ERC. Ja hi som tots! Ara cada casta de l’independentisme institucional és tants caps, tants barrets. Que el cicle electoral hagi deixat escarxofats en l’abstenció un milió de clients, els ha posat a to. Les tres grans cases són ara can penja i despenja. Ahir la militància republicana va treure el cap com els cargols després de ploure i no varen caber en el local on havien de votar. Anaven a fer pam i pipa a Collboni? Les bufetades fan efecte!