Coherents amb la incoherència

La democràcia liberal i la socialdemocràcia van afrontar les eleccions europees de diumenge passat amb el crit d’alarma “que ve el llop!”. Ara el llop ja és aquí, sòlidament instal·lat: 128 escons al Parlament Europeu; primera força política a França, Itàlia, Àustria, Hongria i Bèlgica; i segona força a Alemanya i Holanda. (Poso entre parèntesis la broma sinistra dels que diuen que la ultradreta ha estat, si més no, “frenada” a Espanya, país on la ultradreta és precisament transversal perquè mai no ha estat jutjada i perquè, des de la seva exculpació i naturalització històrica, està soldada en tot l’espectre polític, institucional i en la mentalitat de gran part de la població.)

Arribats a aquest punt, cal reconèixer que tant la democràcia liberal com la socialdemocràcia són mineralment coherents amb la seva incoherència. Si abans de les eleccions de diumenge no se sentien cridades a fer cap exercici d’autocrítica per haver fomentat l’ascens de la ultradreta, ara, després de les eleccions, sembla que tampoc es veuen requerides a explicar el seu grau de responsabilitat en l’ascens, ja efectiu, de la ultradreta. Fer això, és clar, les obligaria a explicar complicitats i hibridacions amb la ultradreta. Demòcrates liberals i socialdemòcrates s’han autoesterilitzat des del moment en què han assumit capital polític de la ultradreta, com ara l’aplicació de mesures socials i econòmiques pròpies del liberalisme salvatge; com ara un nacionalisme d’estat aclaparador, que no ha tingut empatx per conculcar drets i llibertats fonamentals de la ciutadania i abraçar l’autoritarisme (llei mordassa com a prova). I un dels errors més decisius: decretar zones de necrosi política. L’esquerra, sobretot l’esquerra, ha tingut a mà el revòlver fàcil de l’adjectiu (feixista!, racista!) a l’hora de cancel·lar dogmàticament debats tan incòmodes com necessaris: la desaparició dels valors il·lustrats, la seguretat ciutadana o un enfocament de la immigració amb tots els seus angles i complexitats.